Tribuna
Fe de Trilla
El notari Joan Rúbies Mallol sosté que ja no se li pot dir així, notari, perquè fa uns mesos va tancar el seu protocol per atendre la seva salut de manera prioritària. No sé si els altres són com ell, però el Joan serà notari mentre visqui. De fet, en presentar-me la persona amb qui comparteixo els dies i he format la meva família, podríem dir que, pel que fa a mi, ha donat fe, fe de la meva vida. Però la seva incansable inquietud per ajudar aquesta precària societat civil nostra del present l’altre dia li va fer tornar a prendre la iniciativa i proposar-me que parlés on pogués de Carme Trilla. Només pel fet que ell m’ho demanés ja fora motiu suficient, ja que mai no hi ha frivolitat en la seva manera d’elogiar les persones: “Ara fes tu de notària, Montse, que la feina que la Carme fa és tan infatigable com important”, em va dir. Però és que, a més, en indagar en l’activitat que aquesta economista de prestigi, bregada en mil fronts, ha dut a terme al capdavant de la Fundació Hàbitat3, em vaig adonar que també pagava la pena descriure-la en aquesta tribuna per posar en relleu que hi ha fórmules alternatives a les que es proposen amb insistència en alguns fòrums, unes fórmules que a més han estat pioneres en l’aportació de solucions al tema que avui ha esdevingut central a l’agenda política: l’habitatge.
Fa algunes setmanes ja vaig manifestar en aquestes mateixes pàgines el meu enuig per la manera com l’activisme i una part de les institucions públiques i dels partits polítics han decidit encolomar el problema d’alguns privats a les economies dels altres, en general només una mica més afavorits que els primers. Aquesta manera inquisidora i culpabilitzant de dir a qui posseeix un habitatge per llogar que és un especulador i que s’aprofita de la desgràcia aliena és una mala manera d’afrontar el problema, entre altres coses perquè pràcticament la totalitat de les finques que es lloguen pertanyen a petits propietaris que complementen pensions exigües o que es paguen l’habitatge hipotecat amb aquest lloguer mentre fins i tot, per quadrar totes les despeses, tornen a casa dels pares. La figura del treballador fix discontinu ha vingut a distorsionar la veritable realitat de la situació econòmica a Espanya, on els sous precaris, les feines a temporades i la tensió del parc immobiliari per la manca d’oferta semblen contradir les xifres macroeconòmiques on Espanya apareix fins i tot en revistes internacionals com a molt ben situada. Macro i micro no sempre casen.
Carme Trilla sap, estic segura, que els grans somnis no han d’estar renyits amb els petits èxits, i que no n’hi ha prou amb asseure’s a rondinar per tot allò desitjable mentre en algun àmbit càpiga alguna acció per pal·liar la situació, encara que tan sols sigui en un sol cas. Saben a la seva fundació que per a la major part de les persones el valor més important és la seguretat: la del propietari que recuperarà el seu habitatge si no se li paga la renda, i la de l’inquilí, que podrà dur a terme un projecte de vida a l’habitatge que lloga sense por que cada poc se li encareixi la renda o se’l privi de seguir a casa seva. Les dues pretensions són justes. Harmonitzar-les, coordinar-les, portar-ne una cap a l’altra és l’art, un d’ells i molt principal, d’Hàbitat3. Jo em pregunto si no seria possible una eficàcia tan gran, un percentatge d’èxit com el seu, en les accions dels poders públics.
Ajudar, harmonitzar, assegurar, compatibilitzar interessos a Hàbitat3 no fa Carme Trilla menys crítica amb el sistema econòmic; no sembla compartir els principis lliberals que potser per a mi siguin justament els que caldria recuperar. Però tant és. Una altra banca menys especulativa hauria contribuït menys al desgavell, però també una política menys intervencionista en moltes entitats bancàries hauria evitat decisions que tenien poc de tècniques i encara menys d’altura de mires. Per a tothom és òbvia la necessitat de construir més habitatges amb una població que a la vegada s’envelleix i creix. Però, en el camí empedrat de bones intencions que segons com siguin poden conduir directament a l’infern, la Carme i els seus a Hàbitat3 van desbrossant-ne trossets amb una actitud tan humil com ferma, tan individualitzada com encertada, tan exemplar com poc seguida i escoltada. Un pis més, una família a recer, una altra expectativa de benefici satisfeta.
Ja està, Joan, he donat fe de Trilla, perquè era de justícia. I també de tu, per tant. Per sempre.