Què hi fa això aquí encara?

Un titular periodístic no ha de portar mai interrogants, però hi ha preguntes inevitables, necessàries, que les normes ortogràfiques obliguen a tancar amb el signe corresponent. Pel tema que es proposa hi escauria, també, una exclamació, d’aquelles que donen a entendre un cert neguit o indignació. Així doncs, que cadascú ho tanqui com vulgui, però el fet és que ja començaria a ser hora d’abordar la qüestió amb ganes i voluntat de resoldre el tema.

La millor manera de resoldre sobre la conveniència de tenir una gran infraestructura de caire militar en una ciutat d’ànima pacífica i vocació pacifista, com és Barcelona, al costat mateix d’un dels principals centres de ciència i coneixement de la capital, com és el campus nord de la Universitat Politècnica de Catalunya, és posar en dubte la necessitat mateixa de l’estament militar. La tragèdia del País Valencià ha fet mobilitzar els militars en les tasques de neteja dels pobles negats, fet que ha demostrat, una vegada més, que un soldat és més útil amb una pala, una escombra o qualsevol altre estri a les mans que no amb un fusell.

Un cop constatat el fet que una societat moderna i evolucionada no necessita exèrcit sinó uns serveis públics eficaços en tots els àmbits, també en el de les emergències, cal preguntar-se ara quin sentit té que una ciutat com Barcelona, tan necessitada d’espai, no pugui disposar del terreny de 4 hectàrees del gran recinte de la caserna del Bruc per a altres usos que no sigui el militar.

El recent debat sobre la necessitat d’una nova ubicació de l’hospital Clínic, que el temps i la sobreocupació de l’espai ha fet empetitir, i la imperiosa necessitat de construir habitatge social perquè els joves barcelonins puguin independitzar-se quan encara són joves i no quan ja s’han fet adults són arguments suficients per donar forma a alguna de les idees del destí que podria tenir l’actual espai militar.

La utilitat principal que té actualment el recinte és, segons l’exèrcit, el de ser centre laboral de 1.000 persones, entre militars i civils que hi treballen, així com el de custodiar-hi 25.000 llibres en la singular biblioteca històrica militar de Barcelona, especialitzada en bibliografia matemàtica. En alguna ocasió que el debat sobre el futur d’aquest recinte ha aflorat a la llum pública –l’última vegada, en el plenari del districte de les Corts de la setmana passada a iniciativa de Junts–, des de l’exèrcit també s’ha subratllat el fet que el Bruc està catalogat com a bé d’interès documental, en la categoria D, circumstància que fa que pugui ser enderrocat, prèvia aprovació d’un estudi històric i arquitectònic.

Vet aquí un detall important, que gairebé podria ser un titular, sense interrogants ni exclamacions: la caserna del Bruc pot enderrocar-se. El problema en el periodisme és l’equívoc que genera l’ús dels condicionals, perquè de poder es pot arribar a fer tot en aquesta vida, una altra cosa és que es vulgui fer, s’acordi i s’executi. En tot cas, des del periodisme es pot empènyer i demanar a aquell a qui correspongui el tema que es posi a treballar, faci desaparèixer interrogants, exclamacions i condicionals i doni a premsa i ciutadans un titular a cinc columnes, dels que fan història: el Bruc serà enderrocat. Ara que és temps de desitjos, per demanar que no quedi.