L’amor més pur i sincer

La demència li havia esborrat tots els passatges de la seva història i en el tram final de la vida amb prou feines es comunicava amb algun monosíl·lab que solia substituir per un tímid gest amb el cap. Ni amb un llenguatge corporal tan simple l’encertava sempre, com tampoc no s’aclaria amb el nom dels fills i dels nets, que murmurava. Només es veia amb cor d’encadenar diverses paraules quan la seva dona, amb qui havia compartit tots els seus dies, li preguntava qui era ella per saber si encara la reconeixia. Aquelles paraules sonaven a música celestial: “La persona que més he estimat en la meva vida.” No sé d’on treia la força, crec que s’aferrava a un amor que havia descobert sent encara un adolescent. No he vist enlloc una passió tan colossal com la que desprenia ell, el meu avi, quan es referia a la dona de la seva vida, la meva àvia. Crec que només a ell li he sentit dir, sense embuts, que estimava més la seva dona que els seus tres fills. Quanta gent li havia arribat a dir que no podia ser, que l’amor pels fills és inigualable, però mai va dubtar. L’avi, finalment, va morir. L’àvia hi pensa cada dia i el preu que paguem els més propers és escoltar de forma repetida batalletes d’uns temps compartits que sabem de memòria. De vegades rondinem, i fugim, o en fem mofa quan l’àvia arrenca de nou amb la cantarella. Però crec que la nostra ànima transita entre l’admiració i l’enveja per qui no va deixar d’estimar ni en l’oblit. Hi he pensat molt els darrers dies, després d’acomiadar la meitat d’un altre binomi d’aquells que semblava indestructible i que despertava estima i tendresa. Ella ens ha deixat. Ell no ha pogut acomiadar-la de tant que li supurava el dolor. Ara pensa que és una persona derrotada que no podrà seguir el camí sense ella. No té esma per veure que és una persona molt afortunada per haver conegut un amor tan pur.