L’última barca

He llegit que un tortosí construeix “l’última barca de la seva vida”. Té setanta-sis anys, i gairebé tots se’ls ha passat construint embarcacions fluvials –molts llaguts per a navegar per l’Ebre– i barques costejadores del delta. Com a culminació de la seva activitat professional ara vol dedicar la seva darrera obra als seus fills i als seus néts, perquè tinguin un record del seu treball artesà.

M’ha fet impressió això de “l’última barca de la meva vida”. El senyor Vilas, el tortosí, sembla estar-ne convençut. Suposo que és un problema d’energia física, de capacitat de treball, i que per tant es veu ben aviat en la situació de jubilat forçós; i dic forçós perquè imagino que un artesà enamorat de la seva feina no la deixaria mai voluntàriament.

L’última barca… Sembla un títol d’un poema, d’una novel·la, d’una cançó. És una frase que té una enorme força de suggestió, perquè fer barques vol dir crear vehicles d’exploració, d’aventura, de vida mòbil. Fer l’última barca vol dir que ja tot serà vist des del port de la contemplació.

Tots fem, és clar, alguna cosa una “última vegada”, però uns ho saben i uns altres no. L’artesà tortosí pertany al grup dels qui són conscients de l’“acabament”. No gosaria pas dir si aquesta consciència és bona o és dolenta, si proporciona serenitat o angoixa. Una barca no es construeix pas en quatre dies, de manera que l’home té temps –mentre treballa la fusta com sempre– d’adonar-se del successiu abandonament de tots i cada un dels actes i els gestos que li eren familiars. No tan sols és l’última barca, així en bloc: és l’últim pont de popa del llagut, és l’últim pal, és l’últim encadellat, és posar l’última fusta i donar l’última pinzellada. Jo no sé si el senyor Vilas solia cantar, tots aquests anys, mentre treballava, o en què pensava, i si durà fins al final la mateixa cançó o els mateixos pensaments.

Hi ha gent que també sap que fa l’última paret, o l’última còpia a màquina, o l’última operació quirúrgica, o l’última cursa de bicicletes, perquè els ha arribat –i ho saben, o ho han decidit– el moment de plegar.

D’altres no ho sabran mai. No ho hauran pogut preveure, perquè la mort els haurà paralitzats d’una manera imprevista o la decadència serà tan subtilment progressiva que, sense haver-se’n adonat, l’avui ja no serà la continuació natural de l’ahir.

John Lennon no sabia que aquell disc era el seu “últim disc”, ni Sá Carneiro sabia que el míting del matí havia estat l’últim míting, ni la majoria de pintors, escriptors i músics saben que aquell quadre, aquell llibre i aquella partitura són l’última manifestació que els ha estat permesa.

I en un terreny més vulgar, però d’enorme significació personal: ¿quina és l’última conversa, l’última abraçada, l’última mirada…? Només els altres, els supervivents, sabran que era l’última. Ho sabran després, perquè la vida –a desgrat de les imatges literàries– no és una barca que dissenyem a la nostra manera, sinó un riu que passa i que no podem aturar amb les mans.