La neu

Diumenge passat jo devia ser en un dels pocs llocs de Catalunya on no va nevar. En tornar a Barcelona, per l’autopista, em sorprengué de trobar neu –i força– en uns indrets tan “casolans”, per dir-ho així, tan poc nòrdics. Immediatament, però, els indrets deixaven de ser familiars, perquè la neu ho desdibuixa tot, és el gran esborrador de la pissarra del paisatge.

Sembla que la nevada produí el caos a les carreteres de Vallvidrera i del Tibidabo, provocat en gran part per l’entusiasme nival de la gent. “Neva, neva!” és un crit que sol anar carregat d’il·lusió, sovint temerària, propi de les terres que veuen caure neu molt de tant en tant. No hi fa res que avui dia molts ciutadans freqüentin les estacions d’esquí, i tinguin un contacte regular amb la neu; és la neu no imaginada, la “neu que ens visita”, allò que excita els esperits. I som-hi, a rebre-la al Tibidabo.

Sospito que en aquest moviment tenen molta influència els infants. Els pares volen ensenyar-los la neu. Sempre hi ha una “primera nevada” per a un infant, “oi que no ho havies vist mai?”.

Ningú no recorda la primera pluja, però la primera nevada és una fita. I cal anar amb el cotxe en un lloc que n’hi hagi molta, que “faci bonic”, i fer fotografies: “posa’t al costat d’aquest arbre”, “llanceu-vos boles de neu”, etc.

Com moltes coses boniques, la neu amaga una trampa, i no costa gaire trobar-s’hi enxampat. La manca d’experiència fa que no li tinguem el respecte que es mereix, i la tractem com si fos una joguina, quan és la neu la que juga amb la nostra ingenuïtat. Quan ens n’adonem, ja sol ser massa tard, i la il·lusió es transforma en mal humor, incomoditats i angoixa. Els nens immobilitzats dins el cotxe comencen a dir “tinc gana, tinc pipí”, etc. i al cap de casa li sembla impossible que una hora abans estigués cantant –quant de temps feia que no cantava?– “ai quin fred que fa, plou i neva, plou i neva, ai quin fred que fa, plou i neva i nevarà”.

A la muntanya, la neu és riquesa, perquè significa una importantíssima reserva d’aigua, però al pla de Barcelona, un cop passada l’exaltació estètica i lírica, la neu perd ben aviat la blancor i es converteix en una mena de pasta bruta gens fotografiable.

El que en diem neu són infinits cristalls de glaç acumulats formant volves –ai els “copus”!–, cristalls que es produeixen per congelació de les gotes d’aigua. Però la congelació no es produirà si les gotetes no contenen els “nuclis de cristal·lització”, que són partícules de pols microscòpiques.

Vet aquí la moral de la història: l’elegantíssima i rara bellesa del cristall de neu és l’obra d’un gra de pols. Una matèria vulgar i invisible ha creat l’excepcional meravella.

No m’estranya. Sempre he cregut que les grans manifestacions –sense excloure les humanes– tenien uns orígens modestos i no reconeguts, als quals no fem justícia.