Guia viscuda de Montblanc

No totes les guies són viscudes, passejades i estudiades. Aquesta sí. I és que la vida de Josep Andreu Domingo (Montblanc, 1956), per família, història, política, acció cultural i formes de vida, està intensament lligada a la Vila Ducal. Així ho mostra i ho demostra en la seva Guia de la Vila Ducal. Montblanc, el nostre, que acaba d’editar la Fundació Martí l’Humà, de Montblanc, un volumet breu, d’encara no cent pàgines, ple de dades històriques, d’una Vila que en té tantes, de descripcions de la fastuosa arquitectura civil i eclesiàstica de tots els temps que enjoien els seus carrers, amb la muralla que els tanca i, en fi, els voltants d’hortes, molins, rius i peixeres, sèquies, feixes i boscos, presidits per les muntanyes de Prades i la serra de Miramar. I la gent que habita aquests rodals agraris i urbans, que porten clavat a l’ànima aquest amor que els ha tramès la història i que han transferit als qui han vingut després.

Aquest amor per la terra natal, agermanada amb la gran que ens defineix, identifica i tan sovint ens fa patir (i també fem patir), Josep Andreu l’ha heretada dels Andreu i Abelló: el seu pare, Carles, viticultor, sindicalista (fundador d’Unió de Pagesos a la Conca de Barberà, el 1974) i activista polític; els seus oncles, Josep Andreu i Abelló (empresari, jurista i polític, d’ERC en temps de guerra al PSC de la transició) i Antoni Andreu i Abelló (cooperativista agrari, un dels fundadors a París, el 1939, del Front Nacional de Catalunya), retornat a Catalunya el 1947, desterrat del clos natal, el celebrat Molí del Celdoni, i inhabilitat políticament. L’autor s’hi refereix en un acte patriòtic: “El 1970 vaig assistir, amb els meus pares i els meus oncles, Antoni i Josep, a les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra a l’església de Sant Miquel”. Amb vint anys, jo també hi era, amb ma germana, Maria Teresa, i els meus companys de batalla cultural, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells, contemplant “la façana romànica del temple, l’església més vella que s’aguanta dempeus a la Vila Ducal i que, quan es tornin a restaurar els colors medievals antics, esdevindrà la rèplica pictòrica de la gran portalada de la Catalunya Comtal, la de Ripoll”.

Tot evocava els temps antics (guerra dels Segadors i de Successió), amb l’angúnia dels presents, quan noves fornades juvenils s’apressaven a ser “un alçament de llum en la tenebra” (Espriu/ Raimon), a partir de 1958, amb la fundació del Museu-Arxiu de Montblanc i Comarca, i la primera tongada de catalanitat militant (Maties Solé, Lluís Alfonso, Ramon Requesens, els Andreu, Josep M. Poblet, Josep Porter Moix, Josep Gomis, etc.), la continuïtat dels quals, vint anys després, va ser assegurada per la generació de Josep Andreu Domingo, que van fer del Museu-Arxiu l’“entitat conductora del catalanisme i del montblanquinisme a la vila”.

Qui pot oblidar les sardanes a la plaça Major? La Setmana Medieval a Montblanc, amb Sant Jordi de banderer? Les conferències de Bladé, Poblet i tants més al Museu-Arxiu? Com no caure d’emoció al santuari de la Mare de Déu de la Serra, cada 8 de setembre? I tot el seguici festiu, musical i popular (banda, gegants), acompanyant les grans diades. L’autor evoca aquells moments de vibració festiva, quan es produeix “una comunió absoluta dels infants, dels joves i de la gent més gran de Montblanc, amb cada desplegament de les actuacions”. Però, alhora, Pep Andreu (com és conegut), amb qui vaig augmentar amistat a partir de 1990, no oblida, tampoc, els combatius i finalment victoriosos dies d’aquell any contra el Pla de Residus Industrials projectats sobre la comarca.

Aquesta Guia, per tant, és també un memoràndum de viva catalanitat i coratge civil al llarg dels temps: del rei Martí l’Humà i el capità de la Coronela, Francesc de Castellví i Obando, quan la guerra de Successió, fins als homenots que protagonitzaren el segle XX: Josep Conangla i Fontanilles (amb Macià a Cuba, el 1928), el bibliòfil Antoni Palau i Dulcet, l’historiador i republicà Josep M. Poblet, el llibreter bibliògraf Josep Porter, Maties Solé (cap restaurador de les muralles), així com Joan Fuguet i Carme Plaza, especialistes en arquitectura templera, i els historiadors Josep M. Sans Travé i Andreu Mayayo, alcalde de Montblanc, com també ho fou l’Andreu durant 18 anys.