València, omnipresent; Espanya, ‘omniabsent’

El 23 de novembre passat, Mestalla, l’estadi del València CF, es va convertir en una senyera gegant. N’hi havia una d’estesa sobre el terreny de joc, que l’ocupava quasi tot sencer, i n’hi havia una altra a la graderia, formada per tota l’afició. Abans del partit, La muixeranga, l’himne nacional alternatiu, així com l’himne oficial de l’autonomia, varen sonar interpretats amb dolçaines i tabalets. Valencians, en peu alcem-se, Tots a una veu, germans, vingau o, simplement, Amunt, valencians! són els lemes omnipresents de la retòrica empoderadora de tot un poble que ha estat colpejat ben fort. A més d’aquests símbols de la regionalitat banal, també trobem una altra imatge que representa a la perfecció la força i la potència d’un poble que vol renàixer del fang: els voluntaris que marxaven en massa cap als pobles més afectats per ajudar-hi.

Aquests són els símbols i els missatges omnipresents a l’àrea de València des de la barrancada. I cal fixar-s’hi bé, perquè aquesta omnipresència evidencia una –permeteu-me la paraula– omniabsència: l’espanyolitat. Els símbols valencians són exhibits en clau regional, òbviament, però no es pot menysprear la potència emancipadora que té que la retòrica comunitària a què calga apel·lar en els moments més durs que hem viscut els valencians des de fa molt de temps encara haja d’arrelar-se primer de tot en la terra més pròxima. Diré una barbaritat, però la diré perquè és ben real: la mateixa imatge de Mestalla que comentem, però amb els símbols de l’espanyolitat nacional, i no de la valencianitat regional, no només seria impensable, sinó que estic segur que la major part dels votants valencians de Vox l’haurien viscut fins i tot com una agressió.

De fet, no recorde haver vist mai una escletxa tan profunda entre la simbologia oficial del sistema nacional espanyol i la simbologia espontània i ritualitzada –banal– del poble valencià. L’exèrcit espanyol va aparèixer als Orriols, al camp del Llevant UE, el 22 de desembre. El club en va convidar un miler i els va voler homenatjar. Varen omplir de banderes espanyoles el seu sector –en els altres, en tot cas, hi havia senyeres– i es varen posar a cantar Que viva España, un càntic inèdit. En el discurs de la nit de Nadal, el Borbó es va voler solidaritzar amb els valencians amb una foto d’uns militars espanyols fent tasques de neteja a la zona afectada; no de voluntaris, que són les imatges espontànies que ens venen al cap a tots els valencians.

Recordem que ens han col·locat un militar com a vicepresident de la Generalitat. Que els valencians no sentim majoritàriament –encara?– que visquem en un país ocupat no vol dir que l’ocupant no actue coherentment com a tal. Aquesta dissonància és ben curiosa, si més no. No trobeu?