Torna la faixa

“El corsé no està de moda, la cotilla va de baixa, per això els fabricants de faixes de la indústria nacional convoquen per la tablilla el gremi de la cotilla, dimecres, a dos quarts d’onze, assemblea general. La faixa, la faixa està de rebaixa, no se’ls veu gaire optimistes, a aquells fabricants de faixes, altrament dits feixistes.” Olé, olé, olé. Ho cantava La Trinca el 1976. “No s’exporta cap cotilla ni a Grècia ni a Portugal”, seguien els trincos. “Sou del món occidental, reserva espiritual sota el mantell protector de la Santa Inquisició”, acabaven. Aquells fabricants de faixes estaven preocupats fa gairebé 50 anys.

Però, cinc dècades després, la globalització ha inflat les comandes de corsés, de cotilles i de faixes. La faixa ja no està de rebaixa. La faixa està de moda i més que ho estarà. I els fabricants de faixes es freguen les mans i acaricien un gat. El 20 de gener la faixa es convertirà oficialment en el producte estel·lar dels Estats Units. I els fabricants de faixes patris preveuen que les exportacions creixin a un ritme exponencial. I no a Grècia i a Portugal, no. Sinó a França i a Alemanya. Mercats molt més grans i decisius. Perquè, paradoxalment, és aquesta Europa que va fer passar de moda la faixa la que ara la situa com a producte sexi a Brussel·les.

Si la Trinca cantava “la faixa ens oprimeix i ens domina” i “cal cremar totes les faixes i els feixistes de propina”. Ara, en canvi, el poble demana faixa, i no precisament pels excessos dels àpats de Nadal. El que comença ara serà l’any dels lideratges forts tipus Trump, Putin i Xi. Serà l’any en què els fabricants de faixes tornaran a ser la reserva espiritual d’occident sota el mantell protector de la Santa Inquisició contra els malvats woke, com abans ho va ser contra els maçons i els jueus malignes. Sempre hi ha un enemic que justifica la faixa en contraposició al tanga. Feliç 2025.