L’home salvat pels llibres

Si s’inventés un premi per reconèixer la per­sona que passa més hores en aque­lla bibli­o­teca, que ningú no dubti que el gua­nya­ria de totes pas­sa­des. Arriba cada matí, o per ser més exac­tes cada matí que la ins­tal·lació obre les por­tes, i a pri­mera hora ja apa­reix. La rutina es repe­teix amb la pre­cisió amb què qual­se­vol que ha pas­sat per l’escola recita les tau­les de mul­ti­pli­car. Pri­mer dipo­sita els seus estris per­so­nals en un racó del jar­di­net exte­rior, com qui deixa la jaqueta al guarda-robes, però sense per­xes ni per­so­nal que el vigili. Després es diri­geix a la cadira que sap que no li per­tany, perquè allà tot és col·lec­tiu i no hi ha res que dugui nom i cognoms, però ell li ha aga­fat estima, a aquell racó, així que pro­cura plan­tar sem­pre les nat­ges al mateix lloc. Pot­ser li recorda un vell espai de tre­ball, o de des­cans, que li pro­por­ci­o­nava una certa calma i que for­mava part d’una vida endreçada que un dia, de cop i volta, va fer un gir ater­ra­dor i ines­pe­rat. A la bibli­o­teca lle­geix obres molt vari­a­des, o si més no es pas­seja per sec­ci­ons molt diver­gents abans de fer la tria del dia. Mai recorre al ser­vei de préstec per endur-se una obra a casa. A quina llar se l’hau­ria d’empor­tar? Hi ha gent que se’l mira, estra­nyada, i d’altra que es deu haver acos­tu­mat a la seva presència i ja no hi para atenció, mal­grat que té un aspecte que no passa des­a­per­ce­but i desprèn l’olor de la gent a qui la vida li ha fet la tra­veta i no s’ha pogut aixe­car. La bibli­o­teca és el seu cau. Allà s’estal­via el fred de l’hivern, les altes tem­pe­ra­tu­res de l’estiu, i també pot fer ús del vàter. Quants cops li deuen haver negat l’entrada a un lavabo públic. Quan l’equi­pa­ment tanca, recull les seves per­ti­nen­ces i torna al car­rer, l’espai hos­til on mal­viu durant les nits i on s’exposa a les agres­si­ons de la gent amb la qual difícil­ment coin­ci­dirà a la bibli­o­teca. I espera paci­ent que l’equi­pa­ment torni a obrir.