Indesitjables

Fa fred al passeig del mariscal Joffre. És un matí de desembre, i com cada divendres hi ha mercat a Ribesaltes. Roba, fruita i verdura, mel i formatge, cobrellits, estris de cuina i la parada que avui ve més de gust: la que ofereix te calent amb menta a l’estil del Magrib. Pocs compradors, que van per feina i prioritzen la zona del passeig on toca el sol, encara que escalfi tan poc; els altres avui faran menys caixa. Una desena de turistes del sud demanen informació a l’oficina de turisme, on la responsable s’excusa per no saber parlar català amb prou fluïdesa, i dona indicacions en castellà: “Aquí, l’església romànica de Sant Andreu; aquí, la torre del Rellotge; aquí, la premsa d’oli al costat del riu Aglí, i fixeu-vos en la forma medieval que segueixen els carrers. A tocar d’aquí podreu comprar el famós vi moscat, i amb un cop de cotxe, si us ve de gust, podreu visitar el Memorial.” Tots els pobles de l’Estat francès tenen algun carrer o avinguda dedicada al mariscal Joffre, però només aquí poden dir que són el bressol d’aquest mite de la Primera Guerra Mundial. A mi, que l’exaltació de la cosa militar més aviat em posa els pèls de punta, em cau millor un altre personatge del poble que acabo de conèixer: el Babau, una mena de drac que vivia al riu i es menjava les criatures fins que el valerós Galdric Trencavent el va ferir de mort (posats a tenir personatges llegendaris, que siguin de llegenda de veritat). Seria bonic pensar, com els contes que passen en llocs inventats, que a partir de llavors Ribesaltes va viure feliç i en pau per sempre més. Però ja sabem que no va ser així, i a banda de les dues grans guerres del segle XX, que no són poca cosa, el poble va tenir el dubtós honor de ser escollit per l’exèrcit francès per construir-hi una caserna militar als afores (amb el nom, és clar, de l’heroi local preferit per les autoritats –no en Babau ni en Galdric, sinó l’omnipresent Joffre). Però de caserna en va fer molt poc. Aquelles instal·lacions, obertes el 1939, van servir gairebé sempre de camp de concentració. Me n’hi vaig i hi descobreixo un terreny molt gran ple de barracons en diferents estats de conservació i un Memorial que és un museu modern i molt ben documentat. Segons la Gran enciclopèdia catalana, un camp de concentració és un “centre d’internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció [...] on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o d’explotació”. Al Memorial del Camp de Ribesaltes no fan servir explicacions tan neutres. Aquell, diuen els cartells i els fullets, va ser un camp d’internament per a “estrangers indesitjables”, seguint els objectius del decret del 12 de novembre de 1938. I els indesitjables volien dir totes les persones susceptibles de representar un “perill potencial” per a França. La llista de víctimes d’aquelles polítiques xenòfobes i racistes esgarrifa.

Els primers que s’hi van instal·lar van ser exiliats republicans de la nostra Guerra Civil; després, les víctimes de la política d’exclusió del règim de Vichy, especialment els jueus, molts dels quals van acabar en trens cap als camps d’extermini d’Auschwitz. A una gran quantitat de persones gitanes –gairebé totes franceses, però massa diferents a ulls de les autoritats–, també les hi van tancar per culpa de la llei que unes dècades enrere havia normativitzat el control dels “nòmades”. Després va arribar el torn dels presoners de guerra alemanys, i les últimes víctimes de la política d’internament forçós van ser gent de les antigues colònies franceses que pretenia establir-se a la metròpoli després de la independència del seu país, i que no va ser rebuda amb gaire entusiasme per França: algerians, nord-vietnamites, guineans... Després de la immersió al museu, que et deixa amb el cor en un puny, surto i m’imagino el que devia ser viure en un d’aquests edificis de parets primes i finestres encara més primes. Incertesa, incomoditat, misèria.

I llavors passa que buscant informació per internet descobreixes que a Perpinyà, a només 17 quilòmetres del camp de Ribesaltes, hi funciona un centre de retenció administrativa per a estrangers. Un CIE, vaja, com els que hi ha a Barcelona, a València i a 177 llocs més d’Europa. Ja sabeu què són: centres d’internament de persones estrangeres que no estan complint condemna per cap delicte, sinó que tenen una situació administrativa irregular i estan pendents d’una possible expulsió del país. Les protestes d’entitats com ara Amnistia Internacional per les violacions de drets fonamentals en aquests centres, de moment han servit de ben poc. Aquest fred, no me’l trauré fàcilment de sobre.