Literatura magnetofònica

Algu­nes empre­ses ame­ri­ca­nes han començat a enre­gis­trar en cas­set­tes les grans obres literàries.

Podem ima­gi­nar sense esforç una colla de situ­a­ci­ons curi­o­ses: per exem­ple, el con­duc­tor que en ple trànsit ciu­tadà “escolta” una novel·lesca aven­tura ambi­en­tada en un paradís tro­pi­cal, la pare­lla que va en una barca silen­ci­osa sota la llum de la lluna, etc. No sé qui­nes con­seqüències pot tenir la simul­taneïtat d’aquesta audició amb l’atenció obli­gada a semàfors, via­nants que tra­ves­sen, mani­o­bres sob­ta­des… És pro­ba­ble que una cor­rua de cot­xes esbron­qui amb el clàxon l’auto­mo­bi­lista que no s’ha ado­nat de l’apa­rició del verd en el moment que el per­so­natge de Dos­to­ievski és a punt de matar la vella…

Aques­tes cas­set­tes són de llo­guer, i es con­fia en la cli­en­tela feme­nina que, encara no “eman­ci­pada”, es dedica a fer les fei­nes de la casa. Escol­tar el Qui­xot, o el Ham­let, men­tre es treu la pols o es frega el terra és real­ment una nove­tat, i pot pro­por­ci­o­nar a les mes­tres­ses de casa una supe­ri­o­ri­tat literària sobre els marits que, en els llocs de tre­ball, només sen­ten les històries més aviat poc sug­ges­ti­ves de l’acti­vi­tat labo­ral: ins­truc­ci­ons del gerent, quei­xes dels com­panys i, a tot esti­rar, les estan­dar­dit­za­des melo­dies de la música ambi­en­tal.

La infor­mació diu que aquesta lite­ra­tura par­lada té, però, un incon­ve­ni­ent: el volum. Calen una colla de cas­set­tes per a reco­llir els cen­te­nars de pàgines de les grans obres mes­tres. En cas­sette, Guerra i pau fa deu vega­des més emba­lum que en lli­bre. És clar, el reci­tat sem­pre és més lent que la lec­tura visual.

D’altra banda, la veu sol ésser una limi­tació, en el sen­tit que con­creta un to, una intenció expres­siva, una manera de valo­rar allò que es diu o que passa, men­tre que quan hom lle­geix en silenci dis­posa –cada lec­tor– d’una lli­ber­tat abso­luta per a inter­pre­tar els per­so­nat­ges, l’accent d’una frase, el clima d’una situ­ació. Quan escol­tem, ens tro­bem molt més con­di­ci­o­nats que no pas quan lle­gim. Estic segur que els qui estem acos­tu­mats a lle­gir –i ho fem, per tant, bas­tant de pressa– ens posaríem negui­to­sos si haguéssim d’escol­tar el Qua­dern gris o La plaça del Dia­mant a una velo­ci­tat impo­sada.

No vull dir que aques­tes cas­set­tes no siguin útils en uns casos deter­mi­nats: hi ha invi­dents, per exem­ple, que dema­nen que algú els lle­geixi un lli­bre. També és cert que hi ha gent que té “man­dra” de lle­gir. I, si es posa de moda cami­nar, vet aquí la pos­si­bi­li­tat de com­pa­gi­nar l’exer­cici amb l’audició literària. Hi ha el risc, és clar, que un dia vul­guis fruir de la sole­dat i el silenci d’un bosc i et tro­bis que algú el pol·lueix literària­ment amb Vic­tor Hugo… ines­pe­rat subs­ti­tut de Manolo Esco­bar.