Les taques i les mares

La filla explica a la mare que ha inten­tat eli­mi­nar aque­lla taca de totes les for­mes pos­si­bles però que el jer­sei és blanc i s’hi resis­teix. I tot seguit li anun­cia que en farà un dar­rer intent, amb no sé quin sabó espe­cial per a taques capar­ru­des, però ja li avança que, si el resul­tat no és el desit­jat, li deri­varà la peça perquè s’hi bara­lli ella, que segur que hi té més traça. Penso en la quan­ti­tat de jer­seis que ens han sal­vat les mares i en com totes les taques de les nos­tres vides –ja siguin lle­fis­co­ses, irre­gu­lars o difícil­ment per­cep­ti­bles– aca­ben a les seves mans. Penso també en com no hi ha ningú més que tin­gui aquesta capa­ci­tat d’esbor­rar tot allò d’apa­rença ines­bor­ra­ble, o de detec­tar les llànties del nos­tre estat d’ànim, amb una sim­ple lec­tura en dia­go­nal. Les mares esbor­ren taques i ens ense­nyen quan és el moment d’esti­rar les cames perquè si ens que­dem immòbils aca­ba­rem empas­ti­fa­des. Són les úniques capa­ces d’inter­pre­tar un silenci granític, sense ni tan sols fur­gar en les nos­tres cla­pes. Les mares sua­vit­zen les taques i en paral·lel escri­uen les peces suple­mentàries i més poli­des de les nos­tres vides. Esban­dei­xen taques o qual­se­vol ele­ment que tren­qui la nos­tra uni­for­mi­tat. No neces­si­ten un GPS per saber on és la sor­tida del fan­gar i quan tu cami­nes pen­gim-pen­jam, sense gràcia i empol­se­gada, elles t’indi­quen on és la dre­cera i t’ama­guen a la but­xaca el pot amb el sabó que ho cura tot. Podem pro­var a treure les taques de la roba amb l’última nove­tat que ha sor­tit al mer­cat, amb un remei casolà que ens han dit que és infal·lible o amb un ungüent que la veïna del pri­mer ter­cera diu que és aigua beneïda, que al final seran les mares les que t’ense­nya­ran la fórmula màgica. I, si es dona el cas que un dia acon­se­guim treure aque­lla taca, allà hi haurà la mare espe­rant per apa­gar el llum i tan­car la porta.