Llenguatge diputàtic

He escol­tat, a esto­nes, els debats que s’han produït al Congrés dels Dipu­tats durant el procés d’inves­ti­dura del senyor Calvo Sotelo com a pre­si­dent del govern espa­nyol. Un dels fets que més em sorprèn és que la majo­ria d’ora­dors no tin­guin el neces­sari con­trol del temps. Saben que dis­po­sen d’un nom­bre pre­fi­xat de minuts per a par­lar, però pre­pa­ren un text que supera aquest límit. La con­seqüència és que arriba un moment que han de començar a com­pri­mir, sobre la marxa, la seva expo­sició, i per tant es veuen obli­gats a acce­le­rar el ritme, per­den natu­ra­li­tat i expres­si­vi­tat i ata­ba­len l’audi­tori. Un dels pocs que no cauen en aquest defecte és en Roca Junyent, que manté una línia expli­ca­tiva regu­lar i equi­li­brada. Quan a un ora­dor “li falta temps” per a dir amb la tran­quil·litat con­ve­ni­ent allò que havia de dir, i que té escrit en uns papers, és que li ha fal­tat l’exigència ele­men­tal d’assa­jar la seva inter­venció rellotge en mà. La forçada pre­ci­pi­tació quan són a la tri­buna és el càstig perquè no s’ha sotmès prèvia­ment a una indis­pen­sa­ble dis­ci­plina expres­siva.

L’altre fet curiós és l’ama­ne­ra­ment del llen­guatge. En aques­tes ses­si­ons, diver­sos ora­dors sem­bla que s’hagin posat d’acord per dir, a cada moment, el mot “pun­tual”, del qual ha abu­sat espe­ci­al­ment Calvo Sotelo. Deia: “Con­tes­taré les pre­gun­tes pun­tu­als i con­cre­tes que m’han fet”… S’ha par­lat de pre­gun­tes pun­tu­als, de fac­tors pun­tu­als, de pro­ble­mes pun­tu­als… Pot­ser per com­pen­sar la lamen­ta­ble manca de “pun­tu­a­li­tat” dels dipu­tats, que, con­vo­cats per con­ti­nuar la sessió al cap de quinze minuts, no es deci­dei­xen a començar a com­parèixer fins al cap de mitja hora.

També s’ha par­lat molt d’“homo­geneïtzació”. He ano­tat que era molt impor­tant homo­geneïtzar fac­tors econòmics, homo­geneïtzar cri­te­ris, homo­geneïtzar recur­sos, índexs, plan­te­ja­ments…

Una altra nove­tat: “fra­gi­lit­zar”. Algú ha dit que seria un error fra­gi­lit­zar les estruc­tu­res i també que no era con­ve­ni­ent fra­gi­lit­zar les inter­re­la­ci­ons de no sé què.

A manca d’idees noves, sem­bla que comen­cen a creure que la solució és fer cir­cu­lar noves. És qüestió de saber “habi­li­jar” l’expressió perquè els qui escol­ten “boca­ba­de­gin”. Les pos­si­bi­li­tats d’afec­tació són immen­ses, i pot­ser caldrà denun­ciar les pràcti­ques de tor­tura lingüística.

El llen­guatge sen­zill queda cada vegada més arra­co­nat. Ja no hi ha res que “pugi”. Tot “ascen­deix”, “s’incre­menta”. Ja no hi ha “can­vis”: tot són remo­de­lat­ges i rees­truc­tu­ra­ci­ons. També a la ràdio i a la tele­visió en català sen­tim “fina­lit­zar”, copi­ant l’incor­recte cas­tellà “fina­lit­zar”, que no és admès. Estem dis­po­sats a dir “…i ara, per fina­lit­zar”, o per “cloure”, o “con­cloure”, o “ulti­mar”, o “finir”… tot el que vul­gueu menys el mot més fàcil i més viu: “aca­bar”. Que és el que faig en aquest moment. Ara: si ho pre­fe­riu, punt­fi­na­lejo.