Isidre Vicens, mestre de vida
Gairebé ho puc assegurar: era una merla. Una merla que es va afegir d’estranquis al sentit homenatge que la ciutat de Girona va dedicar a l’amic Isidre Vicens, pintor i mestre de pintors, com proclama la placa que dona nom a un romàntic espai entre les runes de l’antiga Torre Gironella i la caserna dels Alemanys.
Com ja devíeu llegir, van parlar el president de l’ADAC, Pep Muñoz, la Gisela, en nom de la família, i l’alcalde Lluc Salellas. La cantant Gemma Pla ens va oferir una corranda dedicada a glosar musicalment la vida de l’amic. Emoció a flor de pell.
No voldria repetir, al cap de tants dies, la crònica de l’acte. De fet, em fa feliç constatar com la ciutat recorda els noms de molts amics d’una Girona força amagada, sospitosa, mig clandestina, soferta, persistent: Carles Vivó, Josep Tarrés, Narcís Jordi Aragó i els que em deixo. Ara, l’Isidre Vicens era molt més. Era un home únic, d’acer. Humil, discret, tossut, fermament fidel a la seva idea de rectitud, d’amistat, de patriotisme, de lleialtat. Amb tots dos peus a terra, com a bon pagès; la mirada desperta, xuclant la bellesa oculta dels terrossos del paisatge o de les parets, teulats i portes de la vella ciutat. El cap ben alt, obert a les idees, als projectes, a les il·lusions dels amics, dels coneguts, dels conciutadans. Però també atent sempre al món de les idees i de l’art de tot arreu.
He dit d’acer. Només l’acer podia resistir els embats de la salvatge onada de feixisme i de repressió que arrasà el país durant tants anys. Guerra, camps de concentració, presó, només són paraules. La realitat ho abasta tot: misèria, fam, esgotament, tortura, malaltia, humiliació, desesperança. Cal un tremp especial només per sobreviure. El tremp que sobrava a l’Isidre Vicens.
Això pensava jo mentre escoltava els discursos càlids als jardins dels Alemanys. Passava un airet d’hivern tímid entre les restes de les torres i muralles gironines. El pes de la història es feia present. Agraïts de tants anys ens hi apegàvem. I la merla hi va voler assistir i dedicar unes notes a la memòria de l’amic. Probablement sense saber-ho.
