No ens poden deixar sols

El 23 de març s’inaugurarà a París una Setmana Cultural Catalana, patrocinada per la Generalitat. Serà una mostra de la nostra realitat històrica, cultural, industrial i turística. El president de la Generalitat assistirà a la inauguració i al recital de Montserrat Caballé.

S’ha produït fa poc, en relació amb aquesta manifestació catalana, un fet ben expressiu per ell mateix: el govern espanyol ha imposat que el president de la Generalitat fos acompanyat per un ministre com a condició obligatòria per a “tolerar” el viatge de Jordi Pujol a París.

És una imposició formulada pel ministeri de Cultura i el ministeri d’Afers Estrangers, i, segons la informació que tinc a la vista –“El Periódico”–, sembla que el govern de Calvo Sotelo, per tal de donar el vist-i-plau a aquesta iniciativa de la Generalitat, ha exigit l’assistència “d’un representant de l’Estat”. Si aquesta expressió governamental és autèntica –i no tenim per què dubtar-ne–, és realment curiosa. Ja sé que no podien dir pas “d’un representant d’Espanya”, perquè ells mateixos haurien posat en entredit la condició espanyola del president de la Generalitat. Però precisar que, Jordi Pujol, l’ha d’acompanyar un “representant de l’Estat” no és menys xocant, perquè deixa entendre que per al govern de Calvo Sotelo el president de la Generalitat de Catalunya no és un representant de l’Estat, i, si no m’equivoco, aquest criteri contradiu l’ordenament legal.

Sembla que el president Pujol ha reclamat –i ha fet molt bé– la presidència de l’acte, i que si aquest paper no era acceptat renunciava al viatge. De manera, doncs, que en tots els actes tindrà al seu costat el ministre Íñigo Cavero, segurament perquè els francesos comprovin que “l’Estat” té un gran interès, precisament ara, per la cultura catalana.

Això em fa pensar en tots aquests anys passats, durant els quals els successius ministres de Cultura han patrocinat diverses, ambicioses pretesament informatives mostres de “cultura espanyola” en una colla de països, sense que mai s’hagi considerat necessària ni convenient una suficient “representació de la cultura catalana”, clarament identificada com a tal. Era normal silenciar fins i tot la simple existència –dins l’Estat que representaven– d’un idioma, una literatura i una cultura que no era castellana. Que ho meditin els qui ara parlen de “discriminació” i que em diguin quin dia van signar un manifest de protesta per aquest menyspreu.

Aleshores no es demanava pas que un representant de la cultura catalana acompanyés els representants de l’Estat. Ara s’exigeix que un representant de l’Estat acompanyi el president de la Generalitat, probablement amb la bona intenció que no ensopegui.

I és natural, en el fons: com que el president no és “l’Estat” ni tampoc el “no-Estat”, podria fer-se un embolic, tenir una crisi d’identitat, i qui sap si “perdre’s”. I ja és sabut que perdre’s a París és exposar-se a perilloses temptacions…

Ja comencem a entendre què vol dir això de “democràcia vigilant”.