A l’altra banda de la cortina

Haig de passar uns dies a l’hospital, res greu, però toca parar –i reparar– màquines. Comparteixo habitació amb una dona a qui no veig. Una cortina blanca divideix l’espai. Tota la informació que m’arriba són els sorolls: el fregadís dels llençols, una cadira que es mou, la respiració lenta. I xiuxiuejos. L’endemà, les visites mèdiques no són rutinàries. M’incomoda sentir-ho, voldria deixar de fer-ho, però no puc evitar ser testimoni involuntari d’un compte enrere. Se’n va a casa perquè ja no hi ha res més a fer. És el moment de marxar, de passar els últims dies i acomiadar-se de la vida envoltada dels seus. Li pregunten què li agradaria fer, que si hi ha alguna cosa pendent, ara és el moment. Ella no triga ni un segon a respondre: ser-hi. Només vol ser-hi. Amb la seva família, especialment amb la mare, de gairebé 90 anys. No vol res més. Ens han dit que hem d’aprofitar el temps, que quan el final s’acosta cal tancar cercles, viure experiències, deixar empremta. Però ella no vol un últim gest extraordinari, només vol presència. Estar amb la seva mare. Perquè al final, això és el que fan (el que fem) les mares durant tota la vida: ser-hi. No sempre de la manera que voldríem, no sempre amb les respostes que esperem, no sempre com som capaços d’acceptar. Però hi som. Quan som petits i ens fem una ferida. Quan l’adolescència ens allunya i les busquem sense admetre-ho. Quan creixem i la vida ens desgasta. Quan fracassem, quan ens fan mal, quan ens sentim sols. En els moments de més vulnerabilitat, el primer nom que ens ve al cap és el de la mare. I malauradament no sempre per donar-li les gràcies. Massa sovint és el sac de boxa que rep els cops de les frustracions i el malestar dels fills, vinguin d’on vinguin i per raons que no sempre són justes. A qui ens ha donat tant, sovint li donem massa poc. Com n’és, de trist.

Han sigut uns dies de recuperació amb moltes emocions –la vida no ens dona treva, ni quan estem fotudes– i de pensar molt en el paper de la mare. També perquè l’avorriment m’ha dut a veure moltes pel·lícules premiades recentment, i algunes curiosament protagonitzades per mares fortes, contradictòries i profundament humanes. Casa en flames, Rita, Salve Maria. I entre pel·lícula i pel·lícula, la lectura d’Una vida, d’Alejandro Palomas. I la d’una entrevista a una amiga, a qui entre d’altres coses li pregunten amb quina persona important li agradaria sopar. “Amb la meva mare”, respon. Però ja no hi és. Hi ha mares de moltes menes, i la ficció ho retrata molt bé. A Una vida, Palomas escriu que els fills pengen de les seves mares com l’escalador del mosquetó. És una dependència que no es trenca mai, ni amb els anys ni amb la distància. És aquest vincle inamovible el que empeny les mares a ser el pilar de la família a Casa en flames, on el personatge d’Emma Vilarasau lluita per mantenir la unitat malgrat els conflictes. A Rita, la mare ho sacrifica tot, tot!, per no fallar als seus fills. I a Salve Maria la protagonista s’enfronta a una maternitat que no encaixa amb el que esperava, perquè no totes les mares són (som) iguals, i no totes s’hi reconeixen de la mateixa manera.

Hi ha mares que eduquen, mares que criden, mares que cuiden, mares que s’equivoquen. Mares que aguanten, mares que dubten, mares que desapareixen i mares que tornen. Hi ha mares omnipresents i mares absents. I mares que pensen que tant de bo no ho haguessin sigut mai. Però totes, d’una manera o altra, hi són. Quan tot falla, quan no queda res més, quan ens acostem als nostres límits, sempre apareix la mateixa imatge: la mare. Perquè no importa quants anys tinguem, ni com ens hagi anat la vida. Quan la vulnerabilitat ens colpeja, l’únic que volem és tornar a l’origen. I l’origen sempre és una mare. I potser cal recordar que abans de ser mares, elles també han estat nenes amb pors i somnis. Adolescents amb ganes de menjar-se el món. Dones que han estimat i han patit. Persones amb aspiracions pròpies abans que la maternitat les definís. Les encasellem en un rol que les exigeix sempre disponibles, sempre capaces, sempre resistents. Però no són heroïnes ni àngels ni dimonis, només són dones que, d’una manera o altra, han estat sempre el nostre refugi. I en comptes de recordar-les només quan les necessitem, hauríem de donar-los l’únic que sempre han esperat de nosaltres: ser-hi. Abans no ens toqui estar l’altra banda de la cortina. Abans que el compte enrere arribi al final, i ens quedem amb el pes d’un t’estimo no dit.