Opinió

Tribuna

Antisemitisme i islamofòbia

“L’odi als jueus és secular i arriba fins avui, amb un punt d’inflexió al segle XX. I al XXI reapareix amb renovat brio tot i que sense l’acceptació social d’antany, almenys en públic
“Uns governants ‘woke’, embadalits per una ideologia suïcida, afavoreixen l’expansió de l’islam en funció d’uns valors de tolerància i multiculturalitat que el mateix islam rebutja

La guerra d’avui entre Israel i els àrabs musul­mans es lliura en tres camps: el de les armes, el de la pro­pa­ganda i el de les idees. Els dos pri­mers són a la vista. El ter­cer, una mica més com­pli­cat, es pola­ritza en dos ter­mes simbòlics, anti­se­mi­tisme i isla­mofòbia.

El terme ‘anti­se­mi­tisme’ apa­reix en l’últim quart del segle XIX. El fa ser­vir el peri­o­dista Wil­helm Marr per refe­rir-se als pre­ju­di­cis con­tra els jueus, con­si­de­rats una raça, d’acord amb les teo­ries raci­als de l’època. I tant si hi havia pre­ju­di­cis! Els jueus eren ciu­ta­dans de segona, no tenien drets civils, no podien exer­cir pro­fes­si­ons libe­rals, ni acce­dir a càtedres uni­ver­sitàries, com li va pas­sar al gran filòsof i sociòleg jueu Georg Sim­mel, entre altres casos. Que li ho diguin també a Drey­fus en un altre país i una altra pro­fessió. L’anti­se­mi­tisme, l’odi als jueus, era ales­ho­res una cosa comuna a Europa. Un odi que venia d’antic. Al segle XVI, Shakes­pe­are es feia eco de l’angu­ni­osa queixa de Shy­lock. Ales­ho­res, ja feia més de cinc-cents anys que ron­dava pel món la lle­genda del “jueu errant”, maleït per Jesu­crist cap al Calvària. Un odi secu­lar que arriba fins avui, amb un punt d’inflexió al segle XX, no cal recor­dar-ho. I al XXI rea­pa­reix amb reno­vat brio. Només que ara no té l’accep­tació social d’antany i tot­hom ho rebutja, almenys en públic. L’Holo­caust n’ha fet un terme maleït.

Ja no hi ha gens D’anti­se­mi­tes. Tots han esde­vin­gut anti­si­o­nis­tes. Dei­xem de banda l’anti­si­o­nisme sobre­vin­gut i anem al fons de la qüestió, la quinta essència, la cosa en si, amb permís de Kant. Ningú no dubta que l’anti­se­mi­tisme és l’odi secu­lar als jueus com a poble, com a raça i ara com a estat. No com a religió. L’anti­se­mi­tisme és racisme.

La ‘isla­mofòbia’ té una altra història i abast. Apa­reix fugaçment a la fi de la Pri­mera Guerra Mun­dial, passa la resta del segle XX sense pena ni glòria i reneix en el seu dar­rer quart. Designa l’odi o aversió a l’islam com a ide­o­lo­gia poli­ti­co­re­li­gi­osa. No com a raça o poble i, per tant, no pot ser racisme. El terme, encu­nyat a imi­tació del de xenofòbia, va rebre suport i difusió amb l’informe del Runy­mede Trust, el 1997. Fa rela­ti­va­ment poc. Tan­ma­teix, la isla­mofòbia ins­pira la legis­lació con­tra els ano­me­nats “dis­cur­sos d’odi” mit­jançant la qual s’està pro­duint un autèntic assalt a la lli­ber­tat d’expressió a Europa. La seva fina­li­tat última és impe­dir tota crítica a l’islam (inclo­ses les cari­ca­tu­res de Mahoma) i pena­lit­zar-la amb la mateixa jus­ti­fi­cació amb què antany es pena­lit­zava la blasfèmia. Som a frec de res­tau­rar la Inqui­sició. La isla­mofòbia –que les belles consciències de l’equi­distància con­tra­po­sen a l’anti­se­mi­tisme– és una invenció absurda i per­versa. La fòbia és una aversió cega, irra­ci­o­nal, ins­tin­tiva a alguna cosa. Però l’aversió a l’islam no té res d’irra­ci­o­nal ni d’ins­tin­tiva. Al con­trari: opo­sar-se a la sub­jecció de les dones fins i tot si és “voluntària”, la misogínia, la pederàstia, l’homofòbia, la teocràcia, les supers­ti­ci­ons ali­mentàries obli­gatòries i la violència, no és irra­ci­o­nal ni ins­tin­tiu, sinó una cosa sum­ma­ment raci­o­nal i con­ve­ni­ent.

La por i l’odi a l’islam són un sen­ti­ment molt asse­nyat en soci­e­tats d’arrels cris­ti­a­nes que es van secu­la­rit­zar i ara veuen que se’ls vol impo­sar una teocràcia. Uns gover­nants woke, emba­da­lits per una ide­o­lo­gia suïcida, afa­vo­rei­xen l’expansió de l’islam en funció d’uns valors de tolerància i mul­ti­cul­tu­ra­li­tat que el mateix islam rebutja. I que supri­mirà, segons ell mateix anun­cia. Ano­me­nar isla­mofòbia aquesta acti­tud de defensa és una evi­dent ter­gi­ver­sació amb mala fe; un intent de des­le­gi­ti­mar la lliure crítica asso­ci­ant-la a un racisme inven­tat. L’esmen­tada legis­lació sobre delic­tes d’odi que tracta de res­trin­gir la lli­ber­tat d’expressió ja és més que una intenció. És un fet.

A Angla­terra, els últims anys no és infreqüent que la poli­cia es pre­senti al domi­cili de ciu­ta­dans par­ti­cu­lars per infor­mar-los que estan sota inves­ti­gació per pre­sump­tes delic­tes d’odi per opi­ni­ons abo­ca­des a les xar­xes soci­als. L’acu­sació d’“isla­mofòbia” (és a dir, blasfèmia) és pro­mi­nent en aquests casos. L’anti­se­mi­tisme és avui més viu que mai. La seva arma és la isla­mofòbia, un con­cepte fabri­cat per tal d’afe­blir les soci­e­tats democràtiques i llur defensa del dret d’Israel a exis­tir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia