Ens ha tocat la loteria

M’ha tocat la loteria i estic més contenta que un gat amb dues rates. Què dic ara, contenta. Estic eufòrica, exultant, fins i tot sabent el que sé: que és un premi compartit amb moltes més persones. O no sé si tantes, però un bon grapat segur que sí. Per tant, ara que hi penso, potser és més adient afirmar que no soc l’única afortunada i que hauria de dir “ens ha tocat la loteria”, així en la primera persona del plural. En aquest cas, ja m’està bé trobar diverses parelles de ball, sobretot perquè no hem de repartir a parts iguals el premi perquè, aquest cop, no són diners. Perquè som més sortosos que no pas rics. A més, sabem de molta gent que pagaria molts euros, i fins i tot s’arrencaria les ungles a mossegades, per tal de veure’s en la nostra pell. També hem de confessar que d’un temps ençà notem que hi ha persones que ens tenen força o molta ràbia. En honor a la veritat, és just admetre-ho. És el preu que hem de pagar, però ho tenim assimilat i amb molt de gust el paguem. Sobretot perquè, des de la nostra posició privilegiada, empatitzem amb la seva fúria. Per res del món canviaríem el nostre estatus. Alguns hem arribat a aquesta situació de forma natural, ja vam néixer amb aquesta sort sota el braç. Després la vida ens ha mantingut el privilegi, sense elegir-ho, no sabem ni com. D’altres s’ho han hagut de treballar molt més, però a còpia d’anar canviant d’hàbits, o de córrer nous riscos, ho han aconseguit. No tothom, però, té aquesta potra, perquè no tothom es troba de cara amb la possibilitat d’entrar al nostre club d’afortunats. No a tothom li cau un regal així del cel. Però a nosaltres, sí, i ara, si volen, ens poden odiar amb totes les seves forces, però som feliços perquè mai a la nostra vida, però mai vol dir mai, hem hagut de dependre diàriament dels trens de Renfe. I que ací, si us plau, ens mantinguem in aeternum.