El mòbil als dotze anys

S’ha impo­sat una rutina social que ara ja és com aquells nusos impos­si­bles de des­lli­gar, en el sen­tit que no hi ha manera de fer marxa enrere mal­grat que un grup cada cop més ampli de població adulta sem­bla tenir clar que s’hau­ria de fer tot el pos­si­ble per retro­ce­dir. Parlo de l’hàbit de rega­lar un mòbil a un pre­a­do­les­cent el dia que fa dotze anys, si és que quan arriba el seu ani­ver­sari no fa anys que el va estre­nar. Ajor­nar tant com es pugui la com­pra del seu pri­mer mòbil, quan això implica per a ells debu­tar en l’edu­cació secundària sense un dis­po­si­tiu a la but­xaca, és un repte que només està a l’abast de pares i mares molt ago­sa­rats. Pen­sar que estem lliu­res de culpa si els el rega­lem però, a canvi, els obli­guem a ins­tal·lar-hi vint-i-cinc con­trols paren­tals és una creença on només hi tenen cabuda els pares i mares més inno­cents. Només s’han de bus­car a les xar­xes tuto­ri­als que expli­quen amb tot luxe de detalls com sal­tar-se aquesta mena de con­trols per enten­dre que quan els pares i mares hi hem anat, el pre­a­do­les­cent hi ha anat i n’ha tor­nat, i pot­ser ha tin­gut temps de fer dos viat­ges. De vega­des tinc la impressió que tenim un pro­blema que no sem­pre mesu­rem amb l’exac­ti­tud apro­pi­ada i que, si n’arri­bem a enten­dre la dimensió, la pos­si­ble solució se’ns escapa de les mans com l’aigua que s’escola entre els dits. Però ja és tard per fer marxa enrere, ja no arri­bem a temps per posar el comp­ta­dor a zero, així que només ens queda expli­car-los amb tot luxe de detalls quins són els perills de les xar­xes, amb l’espe­rança que es col·loquin en mode pre­ven­tiu per evi­tar mals majors, i bus­car solu­ci­ons col·lec­ti­ves. El meu fill, i el teu, i el del veí, enten­dran millor que no tenen edat per usar segons qui­nes apli­ca­ci­ons si els seus amics o com­panys d’aula es tro­ben en la mateixa situ­ació, mal­grat que esti­guin tots amb un pam de mor­ros.