Sense sang a les venes

Vaig arribar al CAP a l’hora programada per fer-me una analítica i amb un llibre a la motxilla per si l’espera s’allargava una mica. Només d’entrar, vaig pensar que potser tindria temps de llegir-me’l sencer. Per les que no portàvem la petició del metge, calia fer una primera cua al taulell central. Entre les persones que s’havien incorporat darrere meu, hi havia una noia acompanyada de la seva mare, que, en veure la diferència entre el número que li havia tocat i el que sortia a pantalla, la va advertir que hauria de marxar sense poder-la acompanyar. La conversa va seguir, però en guardaré el detall important per al final. En menys d’un minut, un dels administratius del taulell va decidir que elles dues no calia que fessin la cua. Vaig voler pensar que era per algun motiu justificat, però la noia del meu davant no va tenir la mateixa reacció i va esbroncar l’administratiu recriminant-li que “així van les coses: o tens contactes, o ja ni a la sanitat pública et tracten amb igualtat”. Hi havia una segona cua per fer-te l’analítica. Aquesta no només se la va saltar la noia amb la seva mare, sinó també la senyora que s’havia indignat davant la injustícia: si mare i filla amb contactes passaven, ella també. Feta l’extracció, vaig tornar al taulell principal i, amb educació impostada per evitar fer un numeret, vaig sotmetre l’administratiu a un tercer grau. Li hauria agraït un “Em sap greu”. Però no només va treure ferro al tema, sinó que em va mentir descaradament a la cara dient-me que les havia fet passar perquè hi havien anat el dia abans a buscar la petició quan els ordinadors no funcionaven i els havia indicat que hi anessin el dia següent. Hauria pogut ser veritat i jo ho hauria comprès. Però resulta que en la conversa de mare i filla quan encara ningú havia decidit que tenien més privilegis que la resta, la mare va retreure a la filla que hagués perdut la petició. Per tant, el dia abans ni havien anat a buscar el paper, ni s’havia espatllat cap ordinador. Quina pena, senyor administratiu que ha oblidat que està representant la sanitat pública. Quina llàstima la seva manca de professionalitat que posa en evidència la resta de companys que sí que treballen per a tothom, i que trista la seva contribució a fer que ens sentim cada cop més decebudes amb la nostra sanitat.