Un suspens per al camioner

Hi feia un dia clar i lluminós, de primavera ventilada, ahir al matí a l’Eixample de Barcelona. Com que el lloc era el carrer Marina, la sensació d’airejament encara era major perquè aquesta via, com indica el seu nom, arrenca del mar i s’enfila amunt per la ciutat amb una funció sanitària, de redistribució de la marinada. La cita a peu de carrer, dins de l’asfalt, l’havien convocada els estudiants de segon d’ESO de l’institut Angeleta Ferrer, amb façana a Marina i quasi a tocar del seu encreuament amb la Diagonal. A les 08.45 h van tallar el trànsit amb pancartes, proclames i megàfon i, també, amb uns petits aparells, mesuradors de les partícules PM, els contaminants dels cotxes que es converteixen en aliment nociu per als pulmons.

L’objectiu de l’acció era tenir uns paràmetres per comparar-los amb uns altres obtinguts en el mateix lloc però amb cotxes circulant i demostrar que un carrer per on no passen vehicles és un espai més respirable. L’acció no va ser cap caprici, ni cap excusa dels alumnes per saltar-se la primera hora de classe a l’institut, sinó que formava part del projecte educatiu del centre L’aire que respirem. A l’Angeleta Ferrer es treballa per projectes, que vol dir que el ritme d’estudis és diferent al d’un centre habitual i les matèries s’aprenen de forma transversal a partir d’un objectiu central d’estudi. En aquest cas la qüestió a desenvolupar és la qualitat de l’aire a la ciutat aplicant coneixements de matemàtiques, química, física i tecnologia.

No només fan manifestacions, els alumnes; també visiten estacions de mesurament de la qualitat de l’aire de la ciutat de Barcelona i recullen altres dades de contaminants, com les de diòxid de nitrogen, que mesuren amb uns tubs instal·lats especialment durant quinze dies. Quan hagin acabat el treball de camp i hagin estudiat tots els paràmetres, el projecte arribarà a la seva fi amb una exposició pública, el proper 2 d’abril, dia en que es farà un nou tall reivindicatiu al carrer Marina.

Aquest projecte educatiu desenvolupa en els alumnes les capacitats científiques i, també, l’esperit crític. Per exemple, dues noies, en ser preguntades per quin tipus de solucions s’han d’aplicar per reduir el trànsit, responien amb una proposta plena de sentit comú: “Cal evitar que en els cotxes hi vagi una sola persona.” I tenen tota la raó, perquè quan es van girar per mirar el trànsit del carrer la majoria de cotxes circulaven només amb el conductor.

Esperit crític i també literari, perquè la protesta va ser secundada per unes proclames lligades totes amb una rima fàcil, rodolins que són la base de l’escriptura poètica. I així, mentre la Guàrdia Urbana desviava el trànsit per Diputació, els nois cantaven “No, no, no a la contaminació” o “Què passa, què passa, que es contamina massa”, i tot rere una pancarta amb el lema “Menys cotxes, més pulmó, Angeleta diu que no”.

No són rimes per guanyar cap certamen poètic però són millors que el cabreig manifestat per un camioner en veure’s atrapat per la manifestació, incapaç de sentir empatia amb els nois i noies, aliè al missatge que portava escrit com a reclam publicitari a la caixa del camió que conduïa: Aquest vehicle funciona amb gas, reduïm les emissions. No cal repetir aquí el que va dir, tot ell és un personatge de suspens.