El català mereix més

Desenes de persones formen una cua endreçada al carrer. Hi ha tanta gent que no es divisa el final. De fet, només és possible identificar la dimensió real de l’assumpte a vista d’ocell perquè en són tants, però tants, que la llarga filera gira la cantonada. És impossible no parar-hi atenció. Hi ha homes i dones d’aparença tan diversa que costa endevinar què els uneix i què hi fan, allà. Sí que sembla que hi ha molts homes i dones de mitjana edat. Des de la vorera de davant es divisa un negoci d’assegurances i un estanc, així que el sentit comú du a descartar que algú estigui regalant assegurances de vida o paquets de Marlboro. A l’inici de la cua, un jove amb una carpeta a la mà va atenent la gent que espera per accedir a l’edifici. Abunda la població d’origen immigrant, però no són pas els únics que han acudit a la cita. Aixecant una mica la vista es destapa tot el pastís: són persones esperant el seu torn per inscriure’s als cursos de català del Consorci per a la Normalització Lingüística. Si aquesta és la seva primera aproximació a la llengua, no és gens estrany que hi arribin amb mal peu. No et pot caure bé ni et pot seduir algú que a la primera cita t’escup i et deixa anar que ets més lletja que pegar a un pare. Que no hauríem de necessitar embolcallar una llengua pròpia i posar-li un gran llaç de color vermell perquè la gent s’hi aproximi sense posar-hi traves però que, tal com està la salut del català, tampoc no cal posar-ho tan difícil als que s’hi interessen, fins i tot si ho fan per obligació. I ja sabem que els governants han admès el problema i que s’han promès més solucions que en campanya electoral però, quan plorem perquè l’ús social del català està a la unitat de cures intensives, potser ens hem de preguntar si un dels motius que ens ha dut fins aquí no ha estat la desídia a l’hora de cuidar i tractar aquells que el volien aprendre.