Donar menjar als pobres

Una dona balan­ceja suau­ment un cot­xet on un nadó de pocs mesos et resis­teix a caure ren­dit. El cot­xet es veu força atro­ti­nat; aque­lla no deu ser la pri­mera ni la segona cri­a­tura que reposa allà. D’un braç de la dona penja un bossa bas­tant gran, d’aque­lles que sur­ten una mica més cares als super­mer­cats perquè se suposa que són també més resis­tents. No sem­bla que el pes sigui insu­por­ta­ble, així que, pro­ba­ble­ment, encara està buida. La dona està inte­grada en una cua i la cua va crei­xent al llarg d’una vorera on no toca el sol, així que l’espera pot adme­tre molts qua­li­fi­ca­tius però segu­ra­ment no encaixa en el d’agra­da­ble. La mare espera paci­ent­ment el seu torn. El petit, no tant. En un moment donat, el cap li fa un clic i comença a donar símpto­mes de voler can­viar d’aires. Pot­ser té son, o gana. Els pri­mers plors alte­ren la calma del moment i s’esco­len entre mul­ti­tud de con­ver­ses mun­da­nes. La dona no se sent còmoda perquè ara tot­hom la mira. Pot­ser volia pas­sar des­a­per­ce­buda i la cri­a­tura li ho posa difícil. La cua avança. Tard o d’hora, tot­hom acaba entrant en un recinte que, cinc minuts més tard, aban­do­nen amb una o dues bos­ses ple­nes d’ali­ments, amun­te­gats però endreçats com peces de Tetris. No hi ha cap car­tell que indi­qui que allà es dis­tri­bu­ei­xen ali­ments, però és fàcil deduir que és així i que les per­so­nes que for­men la cua per acon­se­guir unes poques vian­des han de pas­sar per l’apa­ra­dor de la pobresa abans d’asso­lir la seva fita. Si ja és poc digne sobre­viure havent de dema­nar almoina, més deni­grant és haver d’expo­sar la teva pobresa per ser vista per aquells que no han de pas­sar per aquest trauma. Que a aques­tes alçades no s’hagin supri­mit els sis­te­mes arcaics de repar­tició d’ali­ments només s’explica perquè hi ha gent que neces­sita fer visi­ble que és molt bona gent perquè dona de men­jar als pobres.