El negoci de la infertilitat

Les dones hauríem de poder parir quan volem –en el cas de voler– però la realitat, cada cop més, és que parim quan podem. En un món cada cop més ingrat i inestable, no és senzill prendre segons quines decisions. Pensant en tu, però també en qui et succeirà. Si tenir fills depèn de trobar la parella ideal, la feina ideal, el sou ideal i el piset ideal, és evident que estem condemnats a la desaparició. Però la realitat és la que és: la vida s’ha posat massa espinosa per fotre pressa a les dones per tal que se centrin a engendrar. No és estrany, doncs, que moltes senyores no se sentin cridades fins a rondar o passar dels quaranta, que ja podem anar dient que són els nous trenta però en el fons sabem que al cos no se l’enganya tan fàcilment. És aleshores, quan la corpenta no respon, quan apareixen per art de màgia les clíniques de reproducció assistida, tan disposades sempre a abrillantar la calculadora abans fins i tot que l’úter de qui desitja ser mare. Avui, Dia Mundial de la Fertilitat, és un bon moment per no oblidar el mercat sucós que s’ha creat al voltant dels problemes de fertilitat de les dones. Potser no tothom actua amb la mateixa cobdícia –permetin-me que ho dubti– però conec famílies que les han animat a intentar-ho fins a l’esgotament físic i mental, malgrat que es passaran molts anys de la seva vida amb l’aigua al coll per poder sufragar un tractament que no sempre té final feliç. Gent que desembutxaca euros en paquets de 8.000, un darrere un altre, amb l’esperança d’arribar a la terra promesa. S’ha muntat tal negoci al voltant del dolor i la desesperació, i de la impossibilitat de recórrer a la salut pública més enllà dels 40 o 41, que fins i tot comprem la publicitat manipuladora. I la que no pot pagar-ho? Doncs a viure la resta de dies amb el pes d’haver ignorat la pressió social que t’avisava que se’t passava l’arròs.