Que pagui Pujol

Cervesa de litrona, Fortuna a 20 duros el paquet i cintes de casset que rulaven de mà en mà amb tot allò que sonés a soroll i transgressió. La Barcelona preolímpica va ser un moment desbordant en què la versió casolana del hardcore més tronat va convertir el títol d’un EP de l’Odi Social —Que pagui Pujol— en una mena de crit generacional estrident contra l’statu quo d’aquella Catalunya tan ufana i tan superba. Aquell cicle polític, que es va allargar abans, durant i després dels Jocs, va ser batejat com l’“oasi català”, en una reinterpretació d’un terme que alguns atribueixen al periodista Manuel Brunet l’any 1936, i que, en la seva versió contemporània més complaent, venia a definir una manera de fer les coses basada en el pacte, no perdre les formes i, sobretot, la moderació. Aquest va ser el país on alguns vam viure i créixer. Però només formalment. Perquè el més punk de la colla diria que aquelles van ser dècades de calma política en què, sota el regnat convergent, essencialment partits i, en general, tota aquella mena d’institucions a qui agrada manar, es van repartir càrrecs i poder sense fer gaires fàstics al que pensava cadascú, tapant-se alhora les vergonyes els uns als altres per allò de l’interès mutu.

Després del parèntesi feréstec del procés, en què la polarització va propiciar que es remogués el detritus de la guerra bruta i la corrupció silenciada durant anys, ara sembla que les aigües de l’oasi tornen a mare amb càrrecs de Junts seient de nou a les estufades cadires de consells d’administració de tota mena. Benvinguts a casa. Ara només ens queda veure quant de temps trigaran els del PP, Vox i Aliança a encaterinar-se amb aquesta versió mercantil de la nova normalitat, per poder tancar definitivament el cercle. Torna l’oasi, i ni l’edat ni l’esma troben ara consol en unes cançons, com les de La Polla o Siniestro, que, de fet, avui ens prohibirien cantar.