L’altre Susqueda

Els territoris són la seva gent, una simbiosi d’arrels profundes que ni els quilòmetres de distància, ni que siguin a milers, solen esquerdar. I la desaparició d’un poble, sovint, té en l’absència el lligam invisible que uneix la seva gent. És el cas de Susqueda, un “cul de món preciós” entre les valls de Susqueda i Querós, com el va definir un forà que va estar vinculat durant dècades a un poble inexistent com a encarregat tècnic del control de la presa des dels inicis, l’enginyer de mines Julián López-Arenas. La majoria dels 240 veïns de Susqueda en van marxar entre els anys 1963 i 1965, però va ser el 27 de març del 1967 quan el poble va començar a desaparèixer sota l’aigua. L’Àngel Ribas, el fill de ca la Selo, l’antic hostal del poble on podies comprar des d’una aspirina a unes espardenyes i que feia funció també de barberia i sala de ball els diumenges, va immortalitzar aquell moment en tres fotografies preses, amb llàgrimes als ulls, en tres moments del dia. La primera a les 9 del matí, la segona a les 12 del migdia i l’última a les 6 de la tarda, quan el pont romànic que donava entrada al poble va desaparèixer per sempre més de la vista. No va ser fins un any després, el 1968, que la presa, una innovadora obra d’un jove enginyer i arquitecte de només 26 anys, Arturo Rebollo, va entrar en funcionament. Aleshores la gent ja s’havia dispersat pels pobles del voltant, a una banda i l’altra de les Guilleries. Per no perdre el lligam entre la gent d’aquell racó desaparegut, en Joan Codina, fill d’un dels masos de la zona, va decidir, el 1967, recuperar i mantenir una de les tradicions de Susqueda: l’ofrena anual de pans que es feia a la petita ermita de Sant Miquel de Maifré, situada a pocs quilòmetres de la presa. Després de la seva mort, han mantingut la tradició els seus fills i nebots, i cada segon diumenge de maig l’ermita continua essent el punt de trobada d’una generació que ja s’acaba, la dels seus fills, que només recorden el poble vist amb els ulls de nens, i els seus descendents.