Les filles del lampista

Poder trobar gent que havies perdut de vista és un dels elements agradables que amaguen les xarxes socials, malgrat que també comporten que persones que no volíem veure ni en pintura puguin reaparèixer al nostre dia a dia. Gràcies al sistema de remenar i triar a les pantalles, hem pogut recuperar el contacte amb els vells companys d’aula, amb algun parent que va canviar de continent i de cop es va fondre a negre o amb aquell exveí amb qui comparties replà i xafarderies però de qui havies perdut el telèfon. Més enllà d’aquesta funció de rastrejar persones desaparegudes, les xarxes també ens ajuden a saber de l’activitat diària d’amics i coneguts, especialment dels que necessiten relatar si aquell dia han esmorzat amb un cafè o amb un suc o a quina mida tenen les ungles dels seus peus quan decideixen tallar-les. Sort de la selecció personal d’alguns algoritmes, tret quan decideixen ficar-te amb embut i fins al límit de l’ofegament alguns personatges. Hi ha una funció en una xarxa social, però, que té un objectiu similar però que em té fascinada: els estats de Whatsapp. Aquí no hi ha gat amagat i realment visualitzem imatges i missatges que exhibeixen aquells que tenim a la nostra agenda i amb molts dels quals hem tingut un únic contacte a la nostra vida. I és així com sabem com evolucionen les filles del lampista que el 2014 et va reparar el calefactor de casa, els gustos musicals d’un neuròleg que vas entrevistar el 2017, la militància política d’aquella mare amb qui comparties remeis per a la febre quan la teva filla, ara adolescent, anava a la llar d’infants, o en quina posició de la taula està l’equip que segueix el cosí d’aquella parella que vas tenir fa 15 anys. Perquè sempre ens queda l’opció d’esborrar telèfons però que ningú dubti que el dia que eliminem els que no fem servir serà quan, hores després, els tornarem a necessitar.