Apoteosi del barroc

Hi va haver una època, mentre estudiava la carrera, que el barroc em tenia subjugada. Recordo haver-me empassat La cultura del barroco, de Juan Antonio Maravall, un estiu empordanès que més aviat semblava invitar als rosats del gòtic sienès o als blaus de cobalt del primer Renaixement, abans que vingués Mantegna a ensenyar-nos els torrats de la tardor, els granats de la dormició. Aquella inflor, aquell carnaval de la carn, aquella manera de representar el sacrifici i la mort com un festí, aquell realisme entenebrit al servei de les arrugues, les genives, els ulls desorbitats, la sang, tot em descobria un món insòlitament terrenal. Fins i tot els àngels semblaven de veritat. Potser no era una fascinació tan estranya, si el barroc al capdavall és l’art que més s’avé amb els desbordaments de la joventut. El cas és que l’atracció pel muscle tibant i les túniques operístiques es va anar esmorteint amb l’edat, fins que de sobte ha retornat d’una manera apoteòsica, fent honor a un altre dels atributs barrocs, amb unes quantes exposicions que el celebren per la seva creativitat torrencial. Almenys hi fa pensar que hagin coincidit en poc temps la gran exposició de Caravaggio al Palazzo Barberini de Roma, la de Rubens al Caixafòrum i la de Zurbarán al MNAC, totes dues a Barcelona, a més de la de Paolo Veronese al Prado, que és d’un Renaixement ja tocat per l’exuberància del nou segle. Ens enyorem dels anys joves? O és que necessitem una gestualitat emfàtica, tumultuosa i de sensualitat exacerbada per fer veure que encara sentim tremolor i ardidesa en aquest món insuls?