Remor d’antisemitisme

Quan el febrer del 2023 l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, deixava en suspens l’agermanament amb Tel-Aviv en senyal de protesta pels atacs d’Israel contra la població palestina de Gaza i Cisjordània, el primer secretari del PSC, Salvador Illa, va qualificar la mesura de “gran error”. Ara, el maig del 2025, el president de la Generalitat, que resulta que és el mateix Salvador Illa, ha tancat l’oficina de representació de Catalunya a la capital d’Israel exactament pel mateix motiu.

Qui, en una mostra de coherència política de les que fan que els ciutadans se n’allunyin com de la pesta, ha acabat seguint el camí de la líder dels Comuns, ho ha fet, a més, després de proclamar en el debat de política general tingut al Parlament l’octubre del 2024 que mai de la vida no ho faria. Aquesta, de fet, havia estat sempre la posició del PSC, i així ho va entendre Jaume Collboni, que una de les primeres actuacions que va dur a terme en ser escollit alcalde de Barcelona va ser restablir precisament, el setembre del 2023, l’agermanament amb Tel-Aviv i les relacions institucionals amb Israel. Ara, però, les ha tornat a trencar. Un capgirament de criteri en tots dos casos que es deu només a la pressió dels Comuns, de qui depèn, juntament amb ERC, que el partit tingui i mantingui el govern de Catalunya i la presidència de la Generalitat i l’alcaldia de Barcelona.

LA FORMACIÓ DE JÉssica Albiach bé prou que s’ha afanyat a arrogar-se la propietat de les iniciatives que han fet canviar de parer el 133è president de la Generalitat i el batlle de Barcelona. Cal suposar que d’aquest gir copernicà el PSC en traurà alguna cosa a canvi –potser el suport a l’aprovació d’un nou pressupost de la Generalitat?–, però que difícilment compensarà el mal polític que li produeix. Tot plegat amb l’agreujant que el tancament de l’oficina comercial de l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, coneguda amb el nom d’Acció –que és exactament el que s’ha clausurat–, i que les clàusules econòmiques que es proposen per evitar relacions amb companyies israelianes qui perjudiquen de debò són les firmes catalanes que tenen lligams econòmics amb Israel, a través d’exportacions i d’importacions, i els emprenedors també catalans que busquen nous mercats.

Perquè, per molt que el tancament d’una oficina exterior es vulgui presentar com el trencament de relacions diplomàtiques, la realitat és que a l’estat d’Israel el fet no li fa ni fred ni calor ni li causa cap dany, més enllà del valor estrictament simbòlic d’un moviment d’aquest tipus. A ningú no agraden les imatges de mort i destrucció que arriben del Pròxim Orient a causa del secular conflicte àrabo-israelià, però, per desgràcia, aquesta no és l’única guerra que hi ha al món en aquests moments. A part de la d’Ucraïna, hi ha conflictes armats entre l’Índia i el Pakistan, al Sahel, a Birmània, a Somàlia, al Sudan, al Congo o, entre molts d’altres, al Iemen. Com és, tanmateix, que tothom posa el crit al cel en un cas i no ho fa en altres, malgrat que també provoquen milers de morts? La resposta és ben senzilla: es deu al grau d’antisemitisme creixent que hi ha a Occident i, de manera especial, a Europa, liderada per una Espanya desbocada en aquesta direcció.

Una greu remor d’antisemitisme que posa tota la càrrega de la prova només en un costat i compra a ulls clucs el relat palestí i que oblida una premissa fonamental, que és que aquesta guerra no la va començar Israel, la va començar Hamàs amb l’abominable atac del 7 d’octubre del 2023. I, per tant, tots els que de manera demagògica ploren les víctimes palestines, però que no han vessat ni una sola llàgrima per les israelianes, és a Hamàs, a la resta de faccions propalestines i a tots els que li donen suport a qui han d’exigir la responsabilitat d’allò que passa realment a Gaza i Cisjordània. Fer el contrari és contribuir a engreixar un antisemitisme que es torna a estendre perillosament per tot Europa, de manera impensable després de l’amarga experiència de l’Holocaust, però amb el risc cada cop més proper que es pugui repetir.

Per això segons quines preses de posició polítiques, a part de no reflectir el sentiment majoritari de la població de Catalunya, són del tot irresponsables. I en situacions així cal triar bé els aliats. O és que ningú no es recorda que el 2017, després del referèndum del Primer d’Octubre, Israel va ser dels pocs que van picar l’ullet a Catalunya i no va acceptar la pressió del govern espanyol, en mans del PP, perquè condemnés el procés independentista, mentre els palestins corrien a fer costat a la sacrosanta unitat d’Espanya?