Fosc i amagat

Fa uns dies que he tornat del festival de Canes i vaig pensant en pel·lícules que hi vaig veure. Però, sobretot, no em trec del cap Romería. No només per la bellesa d’algunes imatges, com ara aquelles com somiades amb les quals Carla Simón imagina moments d’amor i droga dels seus pares biològics, dels quals, morts de sida quan ella era petita, no en sap res per ells mateixos. La cineasta, però, no tan sols vol restituir una “memòria impossible”. A partir de la seva experiència en relació amb allò que no sap sobre els seus pares biològics, vol fer memòria d’un fet que sembla haver-se esborrat: als últims anys vuitanta i noranta, molts joves van morir a causa de l’heroïna, de manera directa per sobredosi o els seus efectes, o, com en el cas dels pares de Simón, per la sida que van contraure amb les xeringues infectades pel virus. No és només que part de les famílies de les víctimes ho amaguessin per vergonya. És una de les cares fosques i amagades de la Transició política. Per què no se’n parla? És clar que l’heroïna no només va circular a l’Estat espanyol, però mentre s’estenia el “desencant”, els joves que es drogaven no feien política. Al País Basc ho saben especialment. Romería fa present que a Vigo, mentre hi emergien grups de rock en aquella època, s’escampava l’heroïna. Va passar a tants d’altres llocs, com ara a Olot i comarca, cosa que sé perquè soc d’allà. Si no em trec del cap Romería és en bona part perquè ha fet que recordés que el meu amic L.M. va morir de sobredosi quan tenia vint-i-quatre anys. I també que altres garrotxins de la meva generació, la dels pares de Carla Simón, van enganxar-se a la devastadora heroïna. Em colpeix pensar que jo mateixa ho tenia arraconat al fons de la memòria.