Quan la coherència depèn del saldo

A casa tenim dèria nova: jugar a la loteria. Una mica de tot. Que si l’Euromillones, que si el “Sueldo de la ONCE”, que si algun Rasca-Rasca… I, per descomptat, la Grossa! No sabem si és la crisi dels cinquanta, un cert cansament estructural o simplement el desig d’escapar, encara que sigui mentalment, del malabarisme vital que consisteix a quadrar números, temps i emocions. Ens hem tornat juganers. I somiadors. Què faríem si ens toquessin vint milions de cop? O cinc mil euros mensuals durant vint anys? A mesura que anem responent, tot allò que defensàvem amb convicció comença a fer aigües. Perquè a casa en tenim, de principis. I en parlem amb orgull! Som d’escola pública, de consum responsable, de turisme sostenible i de consciència de classe. Tenim opinions sòlides sobre el capitalisme salvatge, la necessitat de preservar el planeta i el perill de l’elitització dels serveis bàsics. Però ai, si ens toqués la grossa…

Defensem l’escola pública com una eina imprescindible de cohesió social. Però amb diners ¿matricularíem les filles en una escola internacional trilingüe amb intercanvis a Singapur? No perquè deixéssim de creure en la pública, és clar. Però el món és competitiu, i si tenim els recursos, seria negligent no posar-los a l’abast de la nostra descendència. El talent cal cuidar-lo. I si no tenen talent, cal compensar-ho amb contactes. L’important és que tinguin oportunitats. I com s’ha dit tota la vida, el diner crida diner. Amb les vacances, tres quarts del mateix. Durant anys hem viatjat amb autocaravana. Hem recorregut Catalunya de dalt a baix i part dels països veïns. Ens encanta anar a poc a poc, cuinar a dins, acampar en llocs amb lavabos compartits. I no és postureig: ho hem fet perquè creiem en un turisme responsable. Però si tinguéssim la butxaca plena, ¿faríem aquella volta al món que tan somiem? És important que la mainada entengui la diversitat des de dins, els valors no s’aprenen només en els llibres: també en resorts amb piscina infinita i esmorzar bufet. Això sí, aprofitaríem el pas per Àfrica per fer una mica de proselitisme –no fos cas que ara que som rics ens tornéssim insensibles.

I què dir de l’habitatge. Ens revoltem contra l’especulació immobiliària i ens fan especial angúnia els “hipijis”. Se’ls reconeix de seguida: pantalons cagats, totebags amb frases revolucionàries, espardenyes o xancles, i una superioritat moral suposadament d’esquerres que exhibeixen sempre que poden. Tenir el saldo a tope gràcies al patrimoni de totxo que han heretat dels papes no els treu legitimitat per posar-se al capdavant de totes les manis anticapitalistes. En el fons els envegem, perquè en aquest hipotètic escenari amb milions al compte, nosaltres també compraríem pisos? Per invertir, sí, però sobretot perquè no volem que les nostres filles hagin de patir per un sostre. I això, sincerament, també és un valor. Encara que sigui immobiliari. I els fons d’inversió? Els detestem, però si patrocinen un festival de música i ens conviden a la zona VIP, amb accés a l’escenari i als artistes que sempre hem idolatrat, amb sofàs de cuir i cistella de fruita exòtica tallada... hi aniríem? Encara que el fons fos israelià?

I així, principi rere principi, ens anem desmuntant amb vergonya. I veiem que potser els nostres principis no són conviccions, sinó comoditats. Que els defensem mentre no ens demanen res a canvi, mentre no ens costa cap renúncia, mentre són teòrics. Però quan arriba l’ocasió d’apostar-hi de debò, de perdre-hi alguna cosa, aleshores molts d’aquests valors es tornen negociables. Amb excepcions, sí. Però menys de les que voldríem. Si algun dia ens toca la loteria escriuré la segona part d’aquest article des d’un iot. Amb la consciència neta i ben decorada. Però si no ens toca –i tot indica que no ens tocarà–, seguirem aquí, classe mitjana cada cop més baixa, fent malabars entre conviccions i contradiccions. Continuarem defensant l’escola pública mentre paguem una picossada perquè les nenes s’estiguin un mes a l’estranger per aprendre anglès i muntar a cavall; criticant els vols lowcost mentre somiem en el Japó, i parlant d’habitatge digne mentre considerem si posar el pis dels avis a Airbnb. I seguirem criticant com hi ha qui pot permetre’s fer exactament el contrari del que predica, i no perdre-hi ni reputació, ni vots, ni son. Al més pur estil Groucho Marx: “Aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc d’altres.” Igual que la majoria de nosaltres. Per què enganyar-nos?