El negre no de Banyoles

A les portes de l’any olímpic del 1992, un fins aleshores desconegut metge haitià, Alphonse Arcelin, va iniciar una sonada campanya contra l’exhibició del negre que feia cent anys que era al Museu Darder de Banyoles i que formava part de la memòria col·lectiva de tota una generació de nens que hi havíem anat de visita en excursions escolars que incloïen la volta a l’estany. I de cop tots plegats vam descobrir que érem racistes sense saber-ho. La resistència va ser tan immediata com inútil; l’Ajuntament i la junta del museu van rebre la campanya com una ingerència inacceptable, i els mitjans hi vam sucar pa amb una intensitat que probablement avui en dia ens replantejaríem. A Banyoles es van fer mocions plenàries rebutjant la retirada, xapes i ninots reclamant la permanència del guerrer, ulls de vidre i cos de palla enguixada, i van circular tota mena d’argumentacions dels experts i dels que passaven per ser-ho. El pes del ressò internacional, amb declaracions del Comitè Olímpic i reportatges a The New York Times, es va fer insuportable i al final es va imposar la idea que ens trobàvem davant un cas de supremacisme museístic, aquesta pràctica estesa en molts altres centres d’exposició europeus a partir del suposat dret de conquesta colonial. La història del negre que no ho era pas, de Banyoles, ni tan sols de Botswana, sinó de Sud-àfrica, va fer la volta al món, indignat amb la fi del cadàver desenterrat i dissecat per un comerciant francès que el va passejar per les fires europees fins a convertir-se en figura estel·lar del Darder. El 8 de setembre del 2000, el cos del guerrer va abandonar el Pla de l’Estany per acabar enterrat decentment en un cementiri africà després de passar per Madrid. “Banyoles s’ha tret el mort de sobre”, titulava El Punt. Ara un documental estrenat al Festival Internacional de Catalunya, El negre té nom, afegeix dades noves al cas. Segons el documental, el negre es deia Molowa III i era el cap d’un poblat de Dithakong. Ves a saber l’interès que la troballa despertarà a Banyoles: en van quedar lògicament farts, de la polèmica. Com que el món es mou empentat per contradiccions, pocs anys després va estrenar-se arreu l’exposició itinerant Bodies, famosa en l’àmbit planetari com “L’exposició més impactant del món”. Els que l’hagin vist sabran que mostrava sense manies anatomia humana morta d’incerta procedència. Al Darder li hauria convingut disposar del mateix publicista.