El català i la sanitat

Corre la brama que quan visitem un metge o qualsevol centre de salut cada vegada tenim més problemes per fer-nos entendre en la nostra llengua. Com que ja tenim una edat i una salut fràgil, he pogut completar un petit estudi de camp que nega, i que el déu dels tertulians em perdoni, la major.

Comencem, doncs. Primera visita al metge de capçalera. Ja som amics pràcticament. Tot en català, també la infermera, l’administratiu i la substituta del metge, a la qual vaig conèixer uns dies abans. Em renya, això sí, perquè no hi vaig prou i em posa una llista de deures interminable, dermatòleg, neuròleg, hematòleg, etc.

Arriba l’hora de visitar la dermatòloga del Trueta. És el primer cop que la veig. Deixo que parli primer ella –un petit truc per veure quin idioma usa–. Ho fa en català, també la infermera. M’omplen la recepta de pomades i protecció per a l’estiu. Som-hi! La propera cita, al Santa Caterina de Salt a neurologia. S’ha de dir que porto dos anys esperant, però hem sobreviscut. Les llistes d’espera sí que no tenen idioma. També és una metgessa nova. Entro i callo. Em saluda i conversem en català. Tots els que havia tingut abans (de neuròlegs), i la secretària, també m’havien atès en la nostra llengua.

Una setmana després toca cita amb hematologia. És una d’aquelles visites que et truquen a casa. Em parla una veu amb un accent clarament estranger però ho fa en un català formidable. M’envia a fer una anàlisi. La infermera, amb la xeringa a punt, també parla, efectivament, en català.

Encara queda una altra visita al Trueta, aquest cop per veure un cirurgià. Em crida al passadís abans de l’hora prevista! Em rep en català, igual que l’estudiant que té al costat, que pren notes amb celeritat. En resum, estic ben cardat però almenys la llengua no ho està tant com alguns es pensen.