Pagar la festa

Quan vaig sentir les paraules d’Ayuso menyspreant el basc i el català vaig pensar que arribava cofoia a Catalunya a propagar discurs patri. Tanmateix, pocs dies després i de resultes d’una disputa estudiantil que reclamava triar la llengua de la festa de graduació, vaig tenir més clar que Ayuso sabia el que venia a dir. Sí, el català viu sota pressió i amenaça a les aules, i sense adonar-te’n, i quan ja ho consideraves superat, et trobes defensant de nou el català com a llengua vehicular davant el “amb el castellà ens entenem tots”. És clar que hi ha estudiants que s’identifiquen amb el català i en fan un ús social, però encara és més cert que reapareix una certa imposició del castellà contra la qual cal saber defensar-se, i els asseguro que no és fàcil quan t’adones que has d’acabar “imposant” el català. Diuen que la manera més fàcil d’aprendre una llengua és enamorant-te d’un dels seus parlants. Potser sí que falta amor pel català, però això no va d’imposar, sinó de resistir. Les llengües no es minoritzen soles, són minoritzades quan se les exclou, se les ridiculitza o se’n nega la legitimitat. Per això cal no defallir: defensar el català –i totes les llengües que configuren la nostra diversitat– és una tasca col·lectiva, urgent i profundament política. I sí, també comença en una festa de graduació.