Un nou equilibri de poder?

L'equi­li­bri de poder entre els estats difi­culta la modi­fi­cació del seu statu quo polític. L'acord sobre prin­ci­pis i ide­als com­par­tits anul·la el desig de rom­pre aquesta mateixa rea­li­tat política. No hi ha dubte que el pri­mer prin­cipi porta a la ines­ta­bi­li­tat perquè l'alte­ració de la rea­li­tat pot desem­bo­car en un dese­qui­li­bri que s'ampli­fi­qui i porti even­tu­al­ment al con­flicte. L'acord sobre prin­ci­pis és esta­ble perquè les for­ces que por­ten a l'equi­li­bri sem­pre són pre­pon­de­rants encara que es pro­du­ei­xin difi­cul­tats cir­cums­tan­ci­als en el temps o l'espai.

L'Europa dels segles XVII i XVIII és un per­ma­nent intent d'equi­li­brar el poder hegemònic de França, però no hi ha prin­ci­pis com­par­tits sinó una recerca per part de la Gran Bre­ta­nya de con­tra­res­tar el poder de la pri­mera potència mun­dial de l'època. Després de les guer­res napoleòniques el Congrés de Viena cons­ti­tu­eix un èxit històric perquè esta­bleix, sobre valors i prin­ci­pis com­par­tits i con­ser­va­dors, ante­ri­ors a la Revo­lució fran­cesa, un equi­li­bri de poder que porta la pau a Europa. El fracàs polític del pre­si­dent Wil­son el 1919 per cons­truir la pau sobre ide­als pro­gres­sis­tes i de lli­ber­tat impor­tats dels EUA a Europa, aca­bada la I Guerra Mun­dial, porta ine­xo­ra­ble­ment a la segona perquè aquest nou ordre polític no és accep­tat pels estats euro­peus que només ente­nen l'equi­li­bri de la força i no el con­sens sobre els prin­ci­pis.

Al final de cada con­flicte, les guer­res napoleòniques, les guer­res mun­di­als i ara la guerra freda, s'ha de cons­truir un nou equi­li­bri que man­tin­gui la pau. Si aquest es fa sobre la força resulta ines­ta­ble i dura poc; si es fa sobre prin­ci­pis, és sòlida­ment esta­ble.

No hi ha dubte que el món futur serà mul­ti­po­lar i que el seu cen­tre es mou inde­fec­ti­ble­ment des de l'Atlàntic, Europa i els EUA, cap l'Índic, la Xina i l'Índia. Històrica­ment és la pri­mera vegada que els poders mun­di­als no com­par­tei­xen cul­tura ni valors i pro­ve­nen d'orígens i tra­jectòries polítiques i cul­tu­rals amb pocs punts en comú, cosa que no pas­sava perquè el nucli ideològic d'Europa, els EUA i fins i tot Rússia, era comú: Grècia, Roma i el cris­ti­a­nisme.

Sem­bla, doncs, que els valors com­par­tits sobre els quals s'hau­ria de cons­truir aquest nou equi­li­bri de poder no poden pro­ve­nir del pas­sat, sinó que han de ser necessària­ment nous i basats en els prin­ci­pis de lli­ber­tat i igual­tat de l'home, valors als quals es pot arri­bar des del cris­ti­a­nisme, el mate­ri­a­lisme, el con­fu­ci­a­nisme, el budisme i l'hin­du­isme. Aquests prin­ci­pis han de ser defen­sats amb fer­mesa i prac­ti­cats amb gene­ro­si­tat per evi­tar que els poders que seran perifèrics i repre­sen­ten ame­na­ces per a aquest nou ordre, en essència l'isla­misme, siguin cons­ci­ents de la for­ta­lesa de l'aliança i dels perills i des­a­van­tat­ges de ser-ne exclo­sos.

És neces­sari un líder en la cre­ació d'aquest nou ordre, com n'hi va haver a l'èxit que va repre­sen­tar al Congrés de Viena, Met­ter­nich, i com n'hi va haver en el fracàs de Ver­sa­lles al 1919, Wil­son. No són sem­pre els polítics que lide­ren aquests pro­ces­sos els que més poder mili­tar o econòmic tenen, però sí neces­si­ten força moral, legi­ti­mi­tat política i habi­li­tat diplomàtica. A par­tir d'aquesta experiència és ine­vi­ta­ble que aquest lide­ratge l'exer­cei­xin ara els EUA perquè, accep­tada la per­ma­nent con­fusió d'Europa, ningú no repre­senta com ells les idees de lli­ber­tat, igual­tat i justícia.

És per això que la política repu­bli­cana dels EUA en els últims anys ha estat exac­ta­ment la contrària de la necessària, perquè s'ha basat en la força i no en les idees i la legi­ti­mi­tat, i ha con­fron­tat l'islam de manera inne­cessària, difi­cul­tant la con­clusió d'un pacte de les noves potències i ero­si­o­nant la cre­di­bi­li­tat de qui ha necessària­ment de tenir-la per lide­rar el procés. Avui, amb la nova pre­sidència als EUA encar­nada en un home d'ori­gen mul­ti­na­ci­o­nal i de cul­tura mes­tissa, l'acord és pos­si­ble però difícil. Pos­si­ble, perquè la política dels EUA ve del pacte sobre ide­als i és aquesta la que s'impo­sarà; i difícil, perquè els poders emer­gents de la Xina i l'Índia són ine­vi­ta­ble­ment ines­ta­bles per la velo­ci­tat del seu crei­xe­ment, que està can­vi­ant les seves soci­e­tats ràpida­ment i això porta de manera inhe­rent al dese­qui­li­bri.

No hi ha gaire temps per cons­truir aquesta nova rea­li­tat política. Equi­vo­car-se pot fer-la inas­so­li­ble, però les cir­cumstàncies i les rea­li­tats, fins i tot la crisi econòmica mun­dial, són fac­tors que por­ten al con­sens més que a la con­fron­tació.