Colors i lemes

Gent valenta. Una Cata­lu­nya millor. Garan­tia de progrés. Grocs, blancs i ver­mells. Recordo que en època Obi­ols els soci­a­lis­tes apos­ta­ven més pel blanc, i que fa sis anys els con­ver­gents apos­ta­ven més pel blau i el taronja: ara s'han neu­tra­lit­zat, cromàtica­ment par­lant. Esquerra ha aban­do­nat el negre bata­ller de fa dues legis­la­tu­res i ara ha tro­bat recer en el seu groc tra­di­ci­o­nal, segu­ra­ment perquè és més simpàtic. El lema d'ERC és, també, un refugi: una apel·lació directa molt més als “seus” (perquè no fallin) que no pas als de fora, com ja fa qua­tre anys, quan par­la­ven del “som com som”, tota una decla­ració de dis­culpa per al res­pec­ta­ble.

Una Cata­lu­nya millor: l'avan­tatge del lema és que sem­bla per­fec­ta­ment asso­li­ble. No pro­met la lluna i par­teix d'un rea­lisme cru, que és que el país està can­sat i sense gaire espe­rança. Té un punt d'abs­tracte, genèric, incon­cret, però la con­creció no és arma de seducció quasi mai: “Anem al llit?” és molt sin­cer i molt con­cret, però facin vostès l'intent. Pel que fa al PSC, ser garan­tia de progrés vol fer ser­vir un terme que evo­qui soli­desa (garan­tia) amb un terme marca de la casa (el progrés), que avui dia encara es presta més a la diferència d'inter­pre­ta­ci­ons que no pas el lema de CiU. Què és pro­gres­sar? O bé la garan­tia és de família pro­gres­sista? De ser “els teus”? Perquè jo diria que la majo­ria de votants coin­ci­dirà que, allò que se'n diu progrés progrés, no han estat els qua­tre anys (ni set) de més progrés per al país, pre­ci­sa­ment.

Gent valenta. En efecte s'han de tenir un bon parell per dir, fa només dos dies, que “els fotrem pel davant i pel dar­rere” en un des­a­for­tu­nadíssim símil tea­tral emprat pel can­di­dat Puig­cercós. Segu­ra­ment ERC traurà millors resul­tats del que molts els augu­ren, però tot i així bai­xar de 21 a 16 o 17 ja seria motiu de dimissió. ERC té un pro­blema gros, que és el seu can­di­dat (en pri­mer lloc) i la ràbia immensa que duen a sobre. De la mateixa manera que el pit­jor del tri­par­tit no ha estat la fórmula en si mateixa, sinó la seva jus­ti­fi­cació i la seva apli­cació. El sec­ta­risme reven­gista no du enlloc. Perquè els cata­lans, al cap­da­vall, en el fons el que tots volem és una Cata­lu­nya valenta, millor i que pro­gressi. Com dirien els del PP, amos del blau, “és molt el que ens uneix”.