Què passa amb el català?

La llen­gua ser­veix per comu­ni­car-nos, amb con­vivència pacífica, sense estridències soci­als, ja sigui per expres­sar sen­ti­ments, conei­xe­ments tècnics, bellesa; ras i curt: la llen­gua ens hau­ria de ser­vir per huma­nit­zar la soci­e­tat i no pas per fer-la mese­lla, o com a excusa per fomen­tar con­flic­tes rude­ment par­ti­dis­tes.

Avui 20 de novem­bre del 2010, a Vilas­sar de Dalt es fa un debat sobre el català des de diver­sos punts de vista: legals, soci­als, ins­ti­tu­ci­o­nals i lingüístics. Sobren raons per creure que la llen­gua, ara com ara, no pot avançar només amb acci­ons de govern. Tan sols un exem­ple: el dia 3 de juliol del 2009 trenta mem­bres del Con­sell Social de la Llen­gua Cata­lana van adreçar una demanda ofi­cial al pre­si­dent del Con­sell, el Sr. Mon­ti­lla, davant la qual no hi ha hagut cap res­posta ofi­cial. La demanda: deba­tre la situ­ació i el futur del català a par­tir d'un annex, que diu “sem­bla que la nor­ma­lit­zació del català no pugui avançar més perquè ha topat amb un sos­tre polític: nosal­tres pen­sem que els esforços con­ti­nu­ats del Govern de Cata­lu­nya per la nor­ma­lit­zació del català no són prou eficaços perquè no qüesti­o­nen d'una manera prou enèrgica la sub­or­di­nació de Cata­lu­nya, i del seu idi­oma, dins el Regne d'Espa­nya [...] La llen­gua cata­lana només serà nor­mal a Cata­lu­nya si els seus Par­la­ment i Govern són política­ment sobi­rans en tots els àmbits i no sot­me­sos, en les seves deci­si­ons polítiques, a cap altre poder legis­la­tiu o exe­cu­tiu que el poble de Cata­lu­nya no hagi accep­tat lliu­re­ment”. La llen­gua, doncs, també neces­sita acci­ons popu­lars, de la soci­e­tat civil, com ara les que s'han orga­nit­zat a través del Dret a Deci­dir, les con­sul­tes popu­lars que s'han estès arreu del país.

La sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal, pro­mo­guda pel Par­tit Popu­lar, ha obert la porta per recórrer con­tra qual­se­vol regla­ment o decret que insinuï tímida­ment l'ús pre­fe­rent del català. El tri­lingüisme a Cata­lu­nya, si comp­tem l'aranès, s'ha de con­tem­plar des d'una mirada sur­re­a­lista si hem de fer cas de la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal, segons la qual saber català en el seu ter­ri­tori no és un deure per a la ciu­ta­da­nia, sinó tan sols un dret.

Aquesta con­dició legal fa anys i panys que es pot veure reflec­tida en la qua­li­tat de la llen­gua. ¿Com es parla el català? En el pla fonètic, ensor­dim els homes i les dones, men­xem com si manxéssim, entrem en un des­patx obert com si fos un des­patx tan­cat. En el pla sintàctic, el cel se'ns cau al damunt en lloc que ens hi cai­gui només, tenim que pagar com a ciu­ta­dans de segona en lloc d'haver de pagar i prou, obrim a les vuit i mitja en lloc de fer-ho a dos quarts de nou, donem petons en lloc de fer-ne, estem al men­ja­dor en lloc de ser-hi, ens donen ganes de pro­tes­tar en lloc que ens en vin­guin ganes. En el pla fra­seològic o del lèxic, hasta inclús tenim dret a par­lar en català en lloc fins i tot hi tenim dret; des de luego, la sentència ens ha encon­git en lloc de no cal dir que la sentència ens ha encon­git, tenim la llen­gua suelta en lloc de tenir-la llarga o ens n'anem pitant en lloc d'anar-nos-en volant...