Anem mal dormits

No seré jo qui faci un elogi de les pin­ta­des. Embru­ten, inci­ten a noves pin­ta­des i no acos­tu­men a dir res que val­gui la pena recor­dar. Hi ha un subgènere, molt grat als ado­les­cents per­pe­tus, que són les pin­ta­des anti­sis­tema a l'estil del maig del 68 que volen ser engi­nyo­ses i no són sinó xim­ple­ries amb pre­ten­si­ons. Les úniques pin­ta­des d'autor memo­ra­bles van ser les d'un paio –o paia, perquè hi ha tants tor­rats com tor­ra­des– que fa pot­ser uns vint anys va inun­dar els car­rers de Bar­ce­lona amb l'eslògan “leer la Biblia” seguit d'unes fra­ses llar­gues i una adreça de Berlín, si no m'erro. Escri­via amb guix, un pro­ce­di­ment bio­de­gra­da­ble que no obliga ningú a ras­car-se la but­xaca per fer esbor­rar les gra­ci­e­tes dels pin­tai­res.

Dit això, faig una excepció per comen­tar una pin­tada que hi ha al cor de les Bor­ges Blan­ques, al pas­seig que cir­cum­val·la el parc del Ter­rall. “Anem mal dor­mits”, hi diu amb lle­tres de mot­lle. És una vari­ant d'un impro­peri que ser­veix per acu­sar algú de no estar prou satis­fet sexu­al­ment, però que amb el verb dor­mir perd la gro­lle­ria i esdevé innocu. Treure roen­tor és avui més aviat rar. Sem­bla que no es puguin fer bro­mes sense enca­de­nar parau­lo­tes i referències geni­tals, com es pot com­pro­var fàcil­ment escol­tant la ràdio i mirant la tele­visió.

Crida l'atenció també la pri­mera per­sona del plu­ral. No és una crida ni una queixa, sinó una cons­ta­tació que té unes lec­tu­res implícites. Com la que es desprèn d'aquest inci­dent que vaig pre­sen­ciar. És prou sabut que les bici­cle­tes s'han con­ver­tit en un perill públic a Bar­ce­lona, una de les quals va estar a punt d'enves­tir una noia que pels volts de les nou del matí anava tran­quil·lament per la vorera. El ciclo­ter­ro­rista es va dis­cul­par: “Per­dona, és que faig tard”. A la noia, tota empi­pada, li va sor­tir de dins: “Doncs fes el favor de lle­var-te més d'hora, que els altres no en tenim cap culpa!”. Dit d'una altra manera: “Vés-te'n a dor­mir quan toca i et lle­varàs amb prou temps per anar pel món sense atro­pe­llar ningú”. Però, si par­lem de sem­brar el pànic, ningú no ho fa com les motos dels mal dor­mits. Són una pel·lícula de ter­ror.