Les ungles de la Sra. Veray

No conei­xia el saló de plens de l'Ajun­ta­ment de Girona, així que apro­fito que n'hi ha un per tafa­ne­jar. Què dius, que hi ha una moció de rebuig a la sentència del Tri­bu­nal Suprem con­tra la immersió lingüística? M'hi quedo! Però i si me'n canso? M'asseuré al cos­tat de la porta, sota la lloança “al invicto gene­ral Prim [...] celoso guar­da­dor de la honra de España”. I així, d'honra a honra, de zel a zel, arriba el torn de la Sra. Veray. No ha parat de rose­gar-se les ungles. I jo que penso: millor, pot­ser així no esgar­ra­parà... Apa que no! Quan arriba el seu torn sobre la moció es torna com l'ós que veu de lluny la presa i ja engega urpa­des a l'aire... El regi­dor Olòriz la deixa en evidència des de la iro­nia. El d'ERC li demos­tra que el PP s'està inven­tant polèmiques que després abo­nen els tri­bu­nals espa­nyols. El de CiU li recorda que ella no ha tre­pit­jat mai una aula per par­lar amb tanta impos­tura, i el del PSC fins i tot li rebat les seves raons des del ter­reny de les com­petències legals...

Però la Sra. Veray ni s'immuta. Ella ja ha fet el que li tocava: emmer­dar el seu tros d'hàbitat, repe­tir –i repar­tir– al dic­tat la por­que­ria fer­men­tada en les cade­nes digi­tals, pro­pi­ciar la mort per ofec d'una llen­gua sense que es noti gaire. D'aquí tant de des­fici rose­ga­dor: gra­pe­jar fems deixa ras­tre. Ningú no li ha de veure dol a les ungles...