La benaurança i el fanatisme

Des hom­mes et des dieux (De dio­ses y hom­bres) és una pel·lícula basada en uns fets reals que van pas­sar fa quinze anys en un mones­tir cis­ter­cenc d'Algèria quan va escla­tar el fona­men­ta­lisme islàmic més vio­lent. El lema cine­ma­togràfic del direc­tor francès Xavier Beau­vois sem­bla que sigui “fets i no parau­les”, que en aquest cas es cor­res­pon amb la màxima bene­dic­tina ora et labora. Perquè hi abun­den els fets quo­ti­di­ans, apa­rent­ment irre­lle­vants, oferts amb la mateixa aus­te­ri­tat de la vida monàstica.

Admiro el cine que és capaç de crear emo­ci­ons amb retalls de la vida ordinària de la gent, amb sen­si­bi­li­tat i sense tru­culències. Des hom­mes et des dieux ho acon­se­gueix amb un guió que deu ser més aviat un anti­guió. Jo m'ima­gino que deu tenir pocs fulls, perquè mol­tes seqüències es poden des­criure amb una sola línia: “un monjo aplega lle­nya”, “el mer­cat del poble”, “un monjo toca la cam­pana”, “els mon­jos resen”… Una pro­duc­tora es nega a inver­tir diners per fil­mar un cúmul de vague­tats sobre la vida d'uns fra­res que viuen enmig de moros. I menys encara si el direc­tor vol que el tempo sigui pau­sat. Però aquesta és cer­ta­ment la clau nar­ra­tiva. No la len­ti­tud, sinó la coherència d'unes imat­ges que, en con­junt, expres­sen har­mo­nia amb la població autòctona i pau inte­rior, sobre­tot amb els resos a la cape­lla, que el direc­tor ha tin­gut l'habi­li­tat de mos­trar quasi sem­pre com a sim­plicíssi­mes cerimònies can­ta­des que subrat­llen la importància dels ritu­als, el fort sen­tit comu­ni­tari i l'espi­ri­tu­a­li­tat. Quan s'arriba a una al·lego­ria del sant sopar, l'espec­ta­dor ja és dins del greu dilema que viuen els pro­ta­go­nis­tes. La res­posta és pro­fun­da­ment reli­gi­osa i pro­fun­da­ment humana. La sala capi­tu­lar la pre­si­deix un mapa­mundi. La vida con­tem­pla­tiva no és una evasió de la rea­li­tat i els mon­jos estan units a la gent que els envolta. En lloc d'acció, hi ha mol­tes refle­xi­ons implícites, amb el ter­ro­risme com a con­tra­punt tan anguniós com ho era a la també sòbria i quo­ti­di­ana La sole­dad, de Jaime Rosa­les. Un con­sell: si l'aneu a veure, no mireu el full infor­ma­tiu fins a la sor­tida. Ho explica tot.