“Ich rauche eine Zigarette”

L'any 86, el 1986 devia ser, un ser­vi­dor va estu­diar una mica l'ale­many i no pas engi­nye­ria. I li'n resta, d'aque­lla feta, l'oració cadu­cada que encapçala aquest arti­cle, una certa noció del fun­ci­o­na­ment de la llen­gua ale­ma­nya i l'obs­ti­nació recal­ci­trant a accep­tar com a ina­pel·lable la maquinària de l'homo­geneïtzació anglòfila.

Tal com vénen les coses, pot sem­blar ben bé que aquells estu­dis tècnics supe­ri­ors que a un ser­vi­dor li man­quen es notin tant que l'inva­li­din de par­ti­ci­par en el gira­vol­tar ver­ti­ginós del món i, con­següent­ment, l'en fora­gi­tin al marge.

Passa, però, que la tos­su­de­ria ale­ma­nya, aquell tòpic que defi­neix la població germànica com a cap­qua­drada o capar­ruda, també la dis­tin­geix amb una ment pri­vi­le­gi­ada, amb un cap moblat com una bona calai­xera. Hi ajuda –de ben segur– l'aris­tocràcia del saber i de les arts que la seva tra­dició emma­gat­zema: Bach, Beet­ho­ven, Wag­ner, Goethe, Sho­pen­ha­uer, Nietz­sche... i qui sap la ingent quan­ti­tat de tècnics: des dels arqui­tec­tes de la Bau­haus als mecànics de la Mer­ce­des Benz, la BMW, o els químics de la BASF, els indus­tri­als de la Thys­sen, els far­macèutics de la Bayer... En fi, què seríem sense la Fira –i la sal­sitxa– de Frank­furt i el Banc Cen­tral Euro­peu, que són al cor del ter­ri­tori de parla ale­ma­nya o Deutsch­land, com en diuen?

Admi­ra­bles, els hereus d'aque­lles tri­bus germàniques que des del segle VI –o d'abans i tot– fan honor d'aquell vell imperi llatí que van superar, no pas a sang i foc, com es pensa ico­nogràfica­ment, sinó amb un prag­ma­tisme millor –cosa prou difícil. Van ser ells qui ens van dur a la medi­e­va­li­tat, no ho obli­dem; 1.000 anys, pel cap­baix, d'una manera d'enten­dre les coses tan ben estruc­tu­rada en forma de piràmide, que encara ara mal­dem per expul­sar-nos-la de sobre.

Fran­ca­ment, són tan admi­ra­bles aquests ale­manys que vénen ganes de copiar-los i de fer ser­vir les parau­les de la seva can­ce­llera per dema­nar-los que, quan hagin de venir –amb Air Ber­lin, pot­ser, o a la Cam­bra de Comerç– no tin­guin man­dra, tam­poc, de conèixer una mica, abans, el nos­tre idi­oma.