L'APUNT
Histèria madrilenya
La histèria madrilenya arriba a uns extrems que fan feredat. Però abans que res vull deixar clar que no estic per la contemporització i molt menys per la confraternització. En futbol, el Madrid és l'enemic a batre i convé tenir-ho present. Enemic futbolísticament parlant. Però enemic al cap i a la fi. I com que aquest és el meu pensament, respecto que des de la Meseta ibérica es pensi el mateix del Barça. La reacció després de la victòria que va obtenir el Barça contra l'Arsenal és d'aquelles de miopia sobrevinguda. Una cosa és desitjar que el Barça perdi, com podem desitjar molts que l'Olympique de Lió guanyi. I una altra molt diferent és fer el ridícul. Perquè d'això es tracta. El madridisme està fent el ridícul per moments forçat per un entrenador presumptuós i una cort mediàtica de retranca. Jo puc entendre la reacció de Wenger, perquè el pobre home va sortir del Camp Nou amb el cap a la picota. I resulta humà voler desviar l'atenció. Però que a Madrid plantegin que el Barça no guanya per mèrits propis i professin una croada sacrosanta contra àrbitres, calendaris i periodistes, a escala interplanetària és d'acudit. El Madrid està permetent que alguns el portin a ser un club que fa riure. I un club tan gran no s'ho pot permetre això. I sinó que li preguntin a Chendo, que d'històric del madridisme ha passat a ser un pobre delegat que ha de fer veure que esbronca al quart àrbitre preguntant-li a crits si avui obre El Cort Inglés perquè té un entrenador que està... doncs això, histèric. I és que entre històric i histèric només hi ha una lletra de diferència.