Democràcia

Vivim en un estat democràtic i de dret, amb un ampli ven­tall de lli­ber­tats indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves i un reco­nei­xe­ment, pot­ser no tan ferm com voldríem, de les llengües pròpies de les naci­o­na­li­tats dites històriques. Això no obs­tant, hi ha qui no se sent gaire a gust en aquesta Espa­nya ano­me­nada de las auto­nomías. Pri­mer exem­ple: el senyor Mayor Oreja, que no vol que el català tin­gui cabuda a Europa. Com que és del PP, entenc que exi­geixi que l'idi­oma ofi­cial de l'Estat pre­val­gui per sobre dels altres, i entenc també que no li faci gens de gràcia la llei de nor­ma­lit­zació lingüística de Cata­lu­nya, però com que m'estic refe­rint a una per­sona que es vanta de ser demòcrata, no entenc que s'oposi a l'entrada del català a les instàncies inter­na­ci­o­nals. Perquè és una acti­tud anti­de­mocràtica, dic­ta­to­rial i fins i tot geno­cida. Home, voler impe­dir que s'uti­litzi lliu­re­ment un idi­oma només perquè no t'és simpàtic (i mal­dar per impo­sar et teu per la força), a què diríeu que s'assem­bla? Segon exem­ple: la peri­o­dista Isa­bel San Sebastián. La xiu­lada i els crits de l'altre dia al camp de fut­bol de Mes­ta­lla la van treure de polle­guera. Vegeu, si no: «La final de una com­pe­tición de fútbol se con­vi­erte en una exhi­bición de inde­pen­den­tismo, con alarde de pan­car­tas y ban­de­ras incons­ti­tu­ci­o­na­les, y no pasa nada (...). El Rey, máximo repre­sen­tante del estado, es ultra­jado en público y no pasa nada (...). No pasa ni pasará nada. La Real Fede­ración Española de Fútbol no san­ci­o­nará ni al Ath­le­tic Club de Bil­bao ni al Bar­ce­lona. El comité de com­pe­tición callará. El impre­sen­ta­ble Laporta vol­verá a lucir su bufanda sece­si­o­nista cuando le pete.» Ja ho veieu, ni por­tar la bufanda que vul­gui, quan vul­gui, li per­me­tria la ira­cunda peri­o­dista a l'impre­sen­ta­ble pre­si­dent culer! Amb permís de Maria del Mar Bonet, què volen aquesta gent, l'arri­bada d'un altre cau­di­llo? Obser­veu com aca­bava el seu escrit, la San Sebastián: «En el país de las mara­vi­llas y el reino de la impu­ni­dad, donde nunca pasa nada... Hasta que pase.» Hasta que pase què, Isa­bel?