Uniformitat

Com ja els vaig con­fes­sar en una altra ocasió, un ser­vi­dor ja té una edat. Per­ta­nyo a una gene­ració que anava amb bata a l'escola. Perquè això de l'uni­forme esco­lar es reduïa lla­vors a una bata blava de rat­lles, sense cap marge per a la fan­ta­sia ni l'exhi­bi­ci­o­nisme. Res de pan­ta­lons gri­sos, camisa blanca, cor­bata a joc i bla­zer amb l'escut de l'escola bro­dat amb fil d'or.

De fet, jo vaig viure una etapa de tran­sició. Quan entra­ves a l'escola ja sabies que la bata era obli­gatòria fins que arri­ba­ves al bat­xi­lle­rat supe­rior. Els grans (a par­tir dels quinze anys, no es pen­sin) tenien permís per anar sense bata. També tenien permís per fumar al pati, però aquesta és una altra història. Però coin­ci­dint amb un canvi de direcció a l'escola, la bata es va con­ver­tir en un arti­cle volun­tari per als alum­nes del bat­xi­lle­rat ele­men­tal. No cal dir que l'endemà tot­hom se la va dei­xar a casa, per a des­es­pe­ració de les mares.

Ara par­len de res­sus­ci­tar no sé si la bata o l'uni­forme. I un dels argu­ments és que així es con­tri­buirà a recu­pe­rar el res­pecte dels alum­nes cap als seus mes­tres. Per­do­nin, però jo crec que el res­pecte no depèn dels uni­for­mes, sinó de les famílies. Encara ara em vénen suors fre­des de pen­sar què m'hau­ria pas­sat si algun dia arribo a casa amb una nota dient que havia fal­tat al res­pecte a un pro­fes­sor. Ara no. Ara, quan el pro­fes­sor crida a l'ordre, algu­nes famílies es fan les ofe­ses i insis­tei­xen a escol­tar “la versió” del rei de la casa. O sigui, que si volem que torni el res­pecte cap als mes­tres, no hem de res­sus­ci­tar els uni­for­mes, sinó can­viar de famílies.