Retallades i sacrificis

Els nostres polítics i dirigents econòmics ens estan demanant uns comportaments que penso que no es corresponen amb el dret moral que tenen per fer-ho. Ens passen comptes per haver estirat més el braç que la màniga. Jo em pregunto: qui va cosir aquesta màniga tan llarga que per molt que estiréssim el braç, no acabàvem de veure'ns les puntes dels dits? I això que els bancs ens els estiraven.

Quan Churchill va demanar “sang, suor i llàgrimes” i un gran esforç per lluitar contra el nazisme, estava utilitzant un tipus de llenguatge que es corresponia amb una situació real. Sacrificis per aturar els malvats a les portes d'una civilització democràtica, davant les costes del seu propi territori. Les seves paraules eren creïbles. No hi havia engany possible, no hi havia dobles lectures, no hi havia possibilitat de complicitat amb l'enemic.

Però la història que avui ens ocupa, la de la crisi del 2008, no té cap de les característiques que van permetre que el primer ministre anglès cridés dramàticament el seu poble a la mobilització, i que aquest poble el seguís. La nostra és una situació confusa, sospitosa, amb una espessa boira que cobreix on és la sortida. Una situació en la qual tothom espera –sense saber com– que ens treguin les castanyes del foc, com per un encanteri, més que no pas amb un projecte racional. No tenim els nazis, uniformats, identificables, davant nostre, sinó una ideologia armada per un sol interès, el del guany caigui qui caigui. I, en la pràctica, la seva actuació resulta anònima, nebulosa. La submissió a una ideologia liberal a ultrança, que propugna que el privat és millor que el públic, que no ha de ser regulada de cap manera la seva omnipresència.

Per què aquest respecte a un nou dogma, que substitueix el camp ocupat en un altre temps i a nivell social pel dogmatisme socialista soviètic? Davant el ressorgiment d'un nou dogma que no sigui el de la transparència democràtica, permeteu-me el benefici del dubte. A França s'acaba de publicar un llibre, al qual s'han adherit més de tres mil economistes, que denuncia les falses hipòtesis, sense fonament científic, que proclama avui dia com a dogma el liberalisme. Avui, els grans capitals no juguen si no se'ls garanteix almenys el 25% de beneficis. Aquests beneficis acaparen la distribució del diner. Com pot d'aquesta manera arribar el diner a la petita i mitjana empresa, de la qual tant ens omplim la boca?

Quant a la proximitat, la tasca secundària dels nostres polítics –encara que amb uns certs marges– sembla que no tinguin en compte aquesta situació que els depassa. No ens poden demanar sacrificis com a virtut col·lectiva si hem estat estafats pels mateixos que mantenen les regles del joc. Més aviat ens haurien de demanar perdó per haver-nos fet creure en ells i per haver-los deixat créixer per damunt del nivell que els pertocava. Més aviat els hauríem de parar els peus.

Per exemple, al nostre país sabem que els bancs van donar els diners per a la gran kermesse, però qui va donar els permisos per a la construcció d'un milió i mig d'habitacles innecessaris, que han produït un atur sense precedents? Sabem que ens volen retallar la seguretat social pel broc gros. Sabem que han encarregat aquesta feina a un conseller que representa els interessos de les entitats privades enfront de les públiques. Una persona que ella mateixa es reconeix com a venedor de pòlisses de mútues. I coneixem l'interès de les multinacionals a controlar el gran negoci de la salut. Tenim el precedent de la senyora Thatcher, que va desmuntar el sistema de salut anglès, que va passar de ser el primer d'Europa a una tercera divisió. Sabem que no hem sentit parlar de cap retallada a les forces armades. Déu n'hi do, de les coses que sabem.

En aquesta situació, penso que no es pot dir als ciutadans, que els falten diners per arribar a fi de mes, que s'han de prendre el seu sofriment com una inversió per al futur dels seus fills, quan no estan per inversions, quan ningú no sap –o no ens ho han explicat– quines són les previsions d'aquest futur. Quan ja ens han anunciat d'antuvi que els nostres fills no podran viure com nosaltres.

Més trist és encara descobrir fins a quin punt la democràcia ha esdevingut presonera dels estafadors. Si és el capital qui mana, per què els polítics de la democràcia s'entossudeixen a defensar els seus interessos? Sabem que els actors principals de l'espoli del 2008, recuperats, campen sense cap mena de rendiments de comptes, i, més encara, ajudats a refer els seus actius.

Per què no es denuncia des de la política, tal com es fa des de l'opinió, i s'ajusta el discurs a la realitat? Per salvar els mobles? Per què no tenen una altra oportunitat? No gosaria dir que no sigui així, però almenys que ho denunciïn, en lloc d'entretenir-se a donar les culpes –els uns als altres– als seus antecessors. O és que pateixen la síndrome d'Estocolm? O és el castís “pégame que soy tuya”? Poden acceptar uns representants del poble la desregulació de l'economia? És bo que el poble se senti culpable de la cobdícia instal·lada? Cal que s'ajustin els discursos i les accions a una realitat de més sentit comú i no a nous eslògans dogmàtics de banquers i agències de qualificació.

La veritat ens fa lliures, o no?