Llepolies de calendari

El dis­gust que poden haver tin­gut aquest any els gre­mis de pas­tis­sers, lli­bre­ters i del ram de la flor, per les males pas­sa­des de la lluna i la mobi­li­tat de la Pas­qua, que ha topat en el calen­dari amb les para­des de lli­bres, entren en el càlcul del risc. Per con­tra­res­tar-ho, els lli­bre­ters han esti­rat Sant Jordi tota la set­mana. Però els flo­ris­tes han per­dut les ven­des que, en un dia labo­ra­ble, gene­ren els que volen fer arri­bar roses a les com­pa­nyes de feina. Sort que la tra­dició de la mona pesa prou perquè se'n ven­guin més de sis-cen­tes mil. Quina mala pas­sada per al pastís de Sant Jordi, que, jun­ta­ment amb el de la Diada, intenta fer-se un forat en els hàbits lla­mi­ners del país. Si repas­seu La teca, el recep­tari del man­resà Ignasi Domènech, no els hi tro­ba­reu, aquests dos últims pas­tis­sos. I no per pres­cripció de Dukan, sinó perquè La teca, que es pre­senta com la veri­ta­ble cuina caso­lana de Cata­lu­nya, queda un pèl des­bor­dada. No només pels èxits dels ger­mans Roca, que han tor­nat a situar la cuina cata­lana al cap­da­vant dels rànquings mun­di­als, sinó perquè està escrit fa cent anys. Hi tenen menú de festa l'Ascensió o l'Assumpció, però no el patró. Per cert, que entre les con­si­de­ra­ci­ons a la “reina de la llar”, que fa Domènech, diu que “en una casa la dona és el minis­tre d'Hisenda, i el marit el con­tri­bu­ent, el qual mai no ha de ser arruïnat pel minis­tre”. Sem­bla que parli de política, i són afers domèstics. Pot­ser caldrà bus­car la via d'un bon tec, per resol­dre diferències amb la vice­pre­si­denta Sal­gado. El cas és que aquesta norma de cele­brar la Pas­qua el diu­menge poste­rior a la pri­mera lluna de pri­ma­vera ha arren­gle­rat la fari­gola, els cigrons i el bacallà de Diven­dres Sant, amb el pastís de Sant Jordi, l'anyell ros­tit i la mona. I s'acosta la patrona de Cata­lu­nya, la Mare de Déu de Mont­ser­rat, que a més del mató de l'àrea del san­tu­ari ha ins­pi­rat les roques, uns dolços que imi­ten la mun­ta­nya màgica. Encara que, posats a triar, dime­cres m'agra­da­ria més men­jar-me una bona pila de meren­gues. A veure si em poso de bona lluna.