El pedestal són les sabates

A l'apa­ra­dor d'una saba­te­ria he vist anun­ci­ada la marca Demòcrata (sense accent, però, si no l'hi poso, pot sem­blar una pífia dels cor­rec­tors del diari). Ho busco a inter­net i veig que Demòcrata és una empresa bra­si­lera nas­cuda a São Paulo el 1983, però no sé tro­bar quina relació té amb la democràcia. Es deu basar en la idea de pro­por­ci­o­nar con­fort als peus a un preu asse­qui­ble.

La democràcia dels peus és un con­cepte no gens estrambòtic, perquè el calçat és un índex de riquesa/pobresa. Quan va caure el règim del dic­ta­dor filipí Fer­di­nand Mar­cos, es van tro­bar al palau pre­si­den­cial arma­ris plens de saba­tes de la seva dona. Es va dir que milers, però, anys més tard, la mateixa Imelda Mar­cos ho va des­men­tir tota indig­nada: “No és veri­tat que acu­mulés 3.000 parells de saba­tes. Només en vaig tenir 1.060”. Aquesta pun­tu­a­lit­zació con­trasta amb la difi­cul­tat dels real­ment pobres per calçar-se. L'excel·lent pel·lícula d'Ermanno Olmi L'albero degli zoc­coli (L'arbre dels esclops) es diu així perquè l'amo d'una casa rica expulsa la família dels maso­vers després que el cap de família ha tallat un arbre de la finca per fer uns esclops a un fill que s'havia que­dat sense saba­tes. A Cata­lu­nya, per­so­nes que avui són grans m'han expli­cat que a casa seva cri­a­ven pollas­tres però no en men­ja­ven mai, ni tan sols per Nadal. Els bara­ta­ven (can­vi­a­ven) per espar­de­nyes.

Només cal lle­gir els dia­ris del segle pas­sat per ado­nar-se que els peus eren una font de tor­tu­res. Estan plens d'anun­cis de pedi­lu­vis (bany de peus) calli­ci­des, ungüents mira­cu­lo­sos, sals, apòsits, gani­ve­tes i altres solu­ci­ons per a uns sofri­ments que tot sovint eren cau­sats perquè la gent anava mal calçada (no sé si avui hem millo­rat gaire). Per això van sor­tir mar­ques, com la que Juan Navarro Bus­tier va crear a Elda el 1956. Va llançar les saba­tes Curapiés, que és tota una decla­ració de prin­ci­pis. Avui encara exis­tei­xen amb el nom tune­jat de Kur­hap­pies. Però la neces­si­tat con­ti­nua essent la mateixa, demo­cra­tit­zar el calçat, perquè, com diu el títol d'un lli­bre de Jordi Coca sobre Joan Brossa, el pedes­tal són les saba­tes.