Broques de l'onze

El die­tari que publica set­ma­nal­ment a Vila­franca Jordi Lla­vina inclou aquesta set­mana una con­versa amb l'escrip­tor Joan Rendé. Diu Lla­vina que Rendé va tro­bar a Reus una broca de l'onze i que això cer­ti­fica la cate­go­ria d'una gran ciu­tat. Jo com­par­teixo aquesta reflexió que “ets en una ciu­tat de debò, en una ciu­tat ben proveïda, quan tro­bes una senyora fer­re­te­ria”. Com a bon amfi­trió, Lla­vina con­vida Rendé a visi­tar ca l'Ustrell, a Vila­franca. Natu­ral­ment, hi tenen bro­ques de l'onze. Jo m'iden­ti­fico amb Lla­vina i Rendé, perquè, de la mateixa manera que el visi­tant d'un poble o una ciu­tat, inde­fec­ti­ble­ment, sense ado­nar-se'n, va a parar a l'església, jo acabo sem­pre en una fer­re­te­ria. Hi entro amb devoció, perquè les fer­re­te­ries, atapeïdes d'eines sofis­ti­ca­des, car­gols i volan­de­res, són tem­ples de l'enginy humà.

Sem­pre he pen­sat que les fer­re­te­ries són les mer­ce­ries dels homes. S'assem­blen en la mul­ti­pli­ci­tat de capse­tes que con­te­nen milers d'objec­tes menuts per a usos extra­or­dinària­ment específics. I tenen en comú també que els cli­ents ente­sos i els depen­dents s'ente­nen en un llen­guatge precís d'alta tec­no­lo­gia.

Can Pagès, al car­rer Gran de Gràcia, era –encara ho és– la glòria de la fer­ra­menta. Tot es guar­dava en milers de calai­xets i era admi­ra­ble com els depen­dents s'enfi­la­ven per una alta escala cor­re­dissa i encer­ta­ven a la pri­mera allò que bus­ca­ven. Més avall, a la tra­ves­sera de Gràcia, la fer­re­te­ria Cor­net era també un rusc de calai­xets, però els millors tre­sors dor­mien plàcida­ment a la rebo­tiga, història viva de la vida quo­ti­di­ana. Un apunt final. A Bar­ce­lona, a la can­to­nada Mallorca-Bruch, hi va haver fins fa ben poc una firma que només tenia bro­ques a l'apa­ra­dor. S'hi expo­sava sem­pre un joc de bro­ques afi­le­ra­des de deu en deu i que aug­men­ta­ven de mida, de dècima en dècima de mil·límetre. Allò sí que donava cate­go­ria a Bar­ce­lona!