Opinió

Porta a l'esperança

A Líbia comença el repte de teixir una democràcia basada en la justícia i no pas en la venjança

Aca­bada la Segona Guerra Mun­dial, els libis van dema­nar no depen­dre de cap admi­nis­tració colo­nial, asso­lir la inde­pendència i pertànyer a la Lliga Àrab. El 1951, l'ONU, després de com­pro­var que el país no tenia petroli [sic], decidí que Líbia podia ser un bon exem­ple d'inde­pendència ator­gada per l'orga­nisme inter­na­ci­o­nal. El 24 de desem­bre de 1951, Moha­med Idriss, líder espi­ri­tual de la con­fra­ria sanus­siya, que havia pro­ta­go­nit­zat la resistència con­tra el colo­ni­a­lisme italià, pro­cla­mava la inde­pendència. El 1955 es tro­bava petroli i el 1959 la com­pa­nyia nord-ame­ri­cana ESSO des­co­bria les impor­tants reser­ves de Zal­tan al desert de Sirte. Deu anys més tard, Muam­mar al-Gad­dafi donava un cop d'estat i esta­blia un règim de par­tit únic, que acabà con­ver­tint-se en una de les dic­ta­du­res més insu­por­ta­bles del món àrab, però que gau­dia del suport de molts governs euro­peus que neces­si­ta­ven el petroli libi.

El pas­sat febrer, arran de la detenció d'acti­vis­tes dels drets humans a Ben­gasi, s'ini­ci­a­ven les pro­tes­tes. Gad­dafi res­po­nia bom­bar­de­jant els mani­fes­tants. La revolta esde­vingué una guerra civil entre l'exèrcit de Gad­dafi i una població civil que amb prou fei­nes podia opo­sar-hi resistència. La bru­ta­li­tat de Gad­dafi arribà a tal extrem que molts diri­gents i diplomàtics es pas­sa­ren als revol­tats o s'exi­li­a­ren. Final­ment, després de molts dub­tes, el 17 de març, el Con­sell de Segu­re­tat de l'ONU apro­vava la reso­lució 1973 que per­me­tia l'ús de la força per pro­te­gir la vida dels civils. Sis mesos després, el règim s'ha ensor­rat.

Així doncs, el país que va obte­nir la inde­pendència gràcies a l'acció de l'ONU ha pogut, sei­xanta anys més tard, des­fer-se del dic­ta­dor gràcies a l'ONU i les for­ces de l'OTAN. El camí que queda ara per recórrer és encara llarg i ple d'incer­te­ses.

La revolta líbia és la pri­mera que ha tri­om­fat en el seu objec­tiu d'ender­ro­car el dic­ta­dor i començar un procés de tran­sició política amb un canvi d'elits radi­cal i pro­fund; cosa que encara no ha succeït a Egipte i Tunísia, on les elec­ci­ons i els can­vis s'han pos­po­sat una i altra vegada, men­tre l'exèrcit i alguns diri­gents del règim ante­rior con­du­ei­xen –amb sec­tors de l'opo­sició– len­ta­ment el procés. A Líbia, el Con­sell Naci­o­nal de Tran­sició (CNT) ha promès cele­brar elec­ci­ons el pro­per mes d'abril, caldrà veure, però, quin tipus de cons­ti­tució s'adopta i qui­nes for­ces polítiques es con­so­li­den en un país on la manca de con­fron­tació elec­to­ral en qua­tre dècades no per­met fer cap pronòstic. A més, el CNT té una enorme res­pon­sa­bi­li­tat, perquè la sort d'altres països on les revol­tes han estat emmu­di­des per la força de les armes (Bah­rein), es tro­ben en una situ­ació d'incer­tesa (Iemen) o els mani­fes­tants estan essent mas­sa­crats (Síria) depèn, en part, del que suc­ce­eixi a par­tir d'ara a Líbia. També està en joc la cre­di­bi­li­tat dels EUA i dels països euro­peus que han reco­ne­gut el CNT i que van acon­se­guir impul­sar la reso­lució 1973, mal­grat l'opo­sició –mani­fes­tada en forma d'abs­tenció de països com Rússia, Xina, Bra­sil o Ale­ma­nya–, i que tenen l'obli­gació ara d'aju­dar sense reser­ves el procés de con­so­li­dació d'un règim democràtic. Igual­ment, Egipte, Tunísia, Mar­roc, Algèria i Israel, per motius dife­rents, miren de reüll cap a Trípoli. Comença, doncs, el repte de tei­xir una democràcia capaç d'enca­bir totes les sen­si­bi­li­tats polítiques, basada en la justícia i no pas en la ven­jança a pesar que són molts els crims del règim ante­rior. Així ho ha pro­cla­mat Mus­tafa Abdel Jalil, pre­si­dent del CNT: “M'oposo fer­ma­ment a qual­se­vol exe­cució ali­ena a la llei, siguin quins siguin els actes come­sos.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.