La reforma universitària
La competitivitat d'occident en el món actual, transversal i global es sustenta en la ciència i la tecnologia, i si aquesta es basa majoritàriament en la recerca és evident que la universitat és essencial per al benestar a llarg termini d'Europa i Nord-amèrica perquè d'ella dependrà la seva eficàcia econòmica.
Hi ha quatre models teòrics d'universitat i és sobre el model, necessàriament intermedi entre aquests, sobre el qual hi ha d'haver un pacte social si aspirem a una solució estable i no conjuntural.
El primer model concep la universitat com una comunitat d'escolars i acadèmics que en llibertat recerquen i treballen amb un paradigma que no és altre que assolir la qualitat científica més enllà de la seva aplicabilitat. La universitat és considerada en aquest model com una institució autoregulada en què per normes internes ostenta l'autoritat qui més qualificat està en l'apreciació de la resta de la comunitat acadèmica. És una institució estable en el temps, amb canvis escassos i sempre graduals.
En el segon és la Universitat un instrument de l'agenda política. Els objectius de la universitat són fixats per la política, govern i parlament, i la jerarquia i dependència de la universitat respecte de la política és nítida i absoluta. L'autonomia universitària és funció lògicament del compliment dels seus objectius polítics i és aquella delegada i subsidiària del govern que fixa en última instància els objectius i la finança. Només els canvis polítics derivats de les eleccions o en última instància dels canvis socials que tenen reflex a la política, són els que transformen i modifiquen la universitat.
El tercer model presenta la universitat com una democràcia autosostinguda. Són les eleccions internes, els equilibris de poder de grups i corrents d'opinió interns els que determinen l'estratègia de la universitat. Els conflictes i les aliances entre col·lectius diferenciats són els que determinen la trajectòria i estratègia de la universitat. És un model derivat dels seixanta, quan l'assemblearisme i l'equilibri de forces entre col·lectius diversos eren els que determinaven l'acció de la universitat. El pitjor perill i deriva d'aquest model és l'endogàmia i l'autisme respecte de la societat.
Finalment, el quart model suposa que la universitat, com qualsevol empresa o institució, està immersa en un món competitiu i la seva eficiència econòmica és el que governa la seva trajectòria. En aquest model la universitat ha de respondre a les demandes de la societat en base a preus, flexibilitat en la resposta i l'eficiència del resultat. La universitat es deu a qui la finança i li dóna suport, i és la lliure iniciativa i la permanent competència del mercat la que modula l'acció universitària en un canvi permanent que respon a les necessitats del mercat on competeix amb altres universitats i on l'essencial és aconseguir l'excel·lència en àrees especialitzades i concretes.
Cap model real no pot ser pur a la pràctica, però sí és cert que el model d'universitat com a comunitat d'escolars i acadèmics respon al model de les universitats públiques del sud d'Europa, les universitats com a instruments del poder polític responen al model alemany. El model de la universitat com a democràcia autosostinguda s'aproxima al model nòrdic i, finalment, el model de la universitat com a empresa en un món competitiu amb objectius concrets i amb l'eficiència com a màxim paradigma respon al model dels EUA i en certa mesura del Regne Unit.
En el món actual necessitem una universitat eficient, és a dir, més un instrument per aconseguir objectius que una institució reflex d'una ideologia, i per tant el model de la universitat nord-americana és el més idoni per a occident ara.
En tot cas la solució dels problemes de la universitat passa per resoldre l'atribut troncal d'aquesta institució que és l'autonomia i fer-lo compatible amb l'eficiència.
El pensament, la recerca, la creació científica i la formació requereixen l'autonomia de càtedra i d'acció, però a partir de la conformació a Europa de la universitat com un bé social finançat pel diner públic es planteja indefectiblement el conflicte de com fer compatible l'autonomia amb el servei social i públic. Hi ha dues qüestions que han de ser resoltes des de la política i les lleis per les universitats públiques: com es governen i com es financen.
Sobre la governança, la primera qüestió a decidir és si el govern és intern o extern a la institució, és a dir, els que prenen les decisions provenen de la universitat o de l'exterior d'aquesta. Hi ha essencialment dos models: l'anglosaxó, en què són persones externes a la universitat les que en defineixen la política i l'estratègia a través d'un patronat; un segon model defineix que és la universitat la que elegeix per diferents sistemes els seus òrgans de govern i són aquests els que reten comptes de la seva gestió als poders públics en tant que universitats públiques.
quant a com es financen, els dos models extrems de l'espectre, són el finançament fix derivat directament de les despeses, del nombre d'alumnes que té i de l'activitat de recerca que fa, i el finançament lligat a la consecució d'objectius. Pel que fa a les taxes i la política de beques, les universitats han de poder fixar-les lliurement dintre d'uns certs topalls per permetre aconseguir una docència que en uns casos ha de ser social i en altres ha de tendir, lligada a la recerca, a l'excel·lència. Hi ha poc dubte de quin és el model que ens hem de donar si volem millorar l'eficiència universitària.
La legislació universitària és difícil de modificar pels partits polítics i els governs perquè la contestació pública és fàcil i l'oposició és immediatament visible. És per això que la recent iniciativa de la Generalitat de proposar un debat i redactar una proposta dels agents implicats i afectats és oportuna però serà difícil.
En un estat, a Espanya també, les universitats són diferents i per tant la seva governança no pot ser uniforme i comuna. La solució a un debat etern, és a dir, quin és el model universitari públic, ha de girar al voltant d'una legislació de l'Estat generalista que permeti que les CCAA organitzin les seves universitats en un marc en què competeixin pels seus recursos en funció d'objectius mesurables i específics per a cada universitat, però també que col·laborin i evitin duplicitats innecessàries.
